Professors que marquen vides

Va ser el millor professor que recordo i amb ell vaig aprendre més que amb cap altre» (Josep Maria Miró), «era una persona molt sensible, sempre es posava a la pell de les persones. Sabia explicar i escoltar» (Rosa Domènech), «era un senyor que es prenia la seva feina amb molta serietat i professionalitat, per què li interessava que els seus alumnes aprenguessin» (Artur Miró)... 
Josep Maria, Rosa i Artur són tres dels 17 alumnes que van assistir al col·legi en el petit poble de Vilanova de Prades i parlen de Manel Civera, un professor que els va impartir classe tan sols dos cursos, entre 1976 i 1978, però que a ells, com als seus 14 companys, els va deixar una profunda petjada. Per a bé.

Un llibre recent, Vilanova de Prades. Com el mestre Civera va revolucionar el poble (Silva Editorial), recupera la figura d’aquell professor que va renovar l’educació rural tan sols un any després de morir Franco.

Deixar-se la pell per l’alumne
L’autor del llibre, Salvador Domènech i Domènech, ret homenatge a Civera en concret, però la seva obra, de lectura molt fàcil, esdevé un reconeixement a tots aquells professors que lluiten dia a dia, que es deixen la pell, per ensenyar a nois i noies.

En moments en què l’educació pública està menyspreada, professors com Civera serveixen d’exemple per demostrar que és clau ensenyar a pensar. Memoritzar però també conèixer i implicar-se amb el seu entorn, com feia Civera, segons detalla el llibre.

El mateix Civera explica els seus objectius en aquell llunyà 1977: «Aleshores era un jove mestre que pertanyia al grup de mestres de València que treballava per renovar la didàctica tradicional ancorada pel franquisme en el mètode catequístic, la repetició de models i la llengua castellana. Aquest objectiu l’abordàrem a partir de l’alumnat i del medi amb la introducció del català com a llengua d’aprenentatge i l’aplicació de les tècniques del mestre francès Celéstin Freinet: l’assemblea, el dibuix lliure, el text lliure, l’estudi del medi, el càlcul viu, la revista, la correspondència, etcètera».

Segueix Civera: «Estàvem plens d’energia i d’il·lusió per reformar l’Escola i ara teníem l’oportunitat de fer-ho en una zona rural després de la mort del dictador i propera la desitjada democratització de l’Estat». 

Dit i fet. El primer que va fer Civera en arribar a classe va ser retirar de les parets el crucifix, els quadres de Franco i José Antonio i els missatges del rei i de Franco que el Govern de llavors havia obligat a penjar a totes i cadascuna de les escoles de l’Estat espanyol.

Quan Civera va entrar a l’aula (els 17 alumnes estudiaven junts independentment de la seva edat), nois i noies es van posar en peu, disposats a resar. Ell els va dir que no calia.

Avui sona estrany, però en aquella època el rés diari i la Formación del Espíritu Nacional eren obligatoris a les aules. Una cosa similar a la que ens espera quan governin, si governen, el PP i Ciudadanos i eliminin les competències educatives que encara manté la Generalitat de Catalunya.

Davant la sorpresa dels petits, Civera els va avançar amb el seu particular català-valencià que «a partir d’ara resareu a l’església i aprendrem a l’escola, jo vos explicaré el programa escolar i vosaltres em comentareu la lliçó, vosaltres m’explicareu coses del vostre poble i jo vos ensenyaré a ordenar-les formalment i completar-les».

El professor es va reunir dies després amb els pares dels seus alumnes. Així ho relata el mateix Civera: «Els vaig dir que tenia intenció de portar llibres en català, a la qual proposta es negaren perquè era massa radical, no sabien com anava a derivar la Transició i potser seria massa difícil per als nens el canvi de llengua».

Pot sorprendre de nou. Però eren temps en què el castellà s’imposava a les aules i l’Administració. La lengua del Imperio dominava el català.

Civera va cedir davant els pares. A mitges: «Per vostès adoptarem llibres en castellà i els seguirem ensenyant en castellà pel matí en les assignatures de Matemàtiques, Ciències Naturals, Castellà i Francès; per la vesprada emprarem el català com a llengua d’aprenentatge ocupant les hores d’Estudi del Medi, Català, Educació Física i Plàstica», els va dir.

El mestre valencià va tenir sort. Es va lliurar d’allò de «con la iglesia hemos topado». Va parlar amb el capellà del poble, mossèn Pardo, i tot va sortir bé. «Li vaig exposar que entenia l’escola com un lloc d’aprenentatge mitjançant el raonament i la creativitat, i l’església com un lloc per pregar, assumir dogmes i aprendre la doctrina. Eren finalitats diferents i considerava que no era bo barrejar-los, que vinguera a l’escola quan vulguera veure’ns, però no a explicar qüestions de fe.  Fou molt comprensiu i va assumir el meu raonament», diu Civera.

Més enllà de les qüestions lingüístiques i religioses-ideològiques, Civera va aplicar un mètode innovador per a l’època. Sortia d’excussió amb freqüència amb els alumnes per conèixer l’entorn i els feia debatre a classe.

Els alumnes, segons expliquen ells mateixos en una sèrie d’entrevistes que els va fer Salvador Domènech per al llibre, es van implicar a fons i se sentien identificats i respectats pel mestre.

«Per als més grans no era només un mestre. Es feia respectar com a mestre. Sabia guardar les distàncies. Però a part de mestre, era un més de nosaltres, era un company, un amic més. Parlava amb tu de qualsevol tema sense cap tipus de pudor, et donava consells del dia a dia, què fer, com actuar. En definitiva, educació, comportament, civisme», recorda Salvador Musté, un altre dels 17 alumnes de Civera.

De l’experiència educativa-vital del primer curs va sortir un llibre que recollia la geografia, història, sociologia i economia de Vilanova de Prades i fins i tot feia suggeriments per dissenyar el futur del poble. Aquest llibre, elaborat pels alumnes, està recollit dins del llibre de Salvador Domènech. En el segon curs, professor i alumnes van publicar una revista.

Després de dos cursos a Vilanova, Civera va ser traslladat a Sagunt. Els seus nois i noies sempre el van recordar. Fins al punt que un parell d’ells el van convidar als seus respectius casaments. I el 2014 la majoria es van retrobar amb el professor en un sopar: «La retrobada amb el mestre la vaig viure amb molta il·lusió. Per mi va ser una persona d’aquelles que et deixen empremta. El seu ensenyament em va fer agafar molta més confiança en mi mateixa», conclou M. Antònia Lladó.