Joan Magrané: "La tradició catalana en música clàssica no és cap bolet; tenim veu pròpia al món"

Amb 37 anys, se sent encara un compositor jove o, amb la seva experiència, ja podem dir que és un creador veterà, experimentat, fet i refet?

A vegades ho penso, això. En la composició clàssica hi ha la idea que els compositors són gent gran —i sovint és així—. Hi ha gent que fins als 50 encara els anomenen “jove compositor”. Però clar, jo vaig començar molt d’hora. Abans d’acabar el conservatori ja feia coses professionals, i això fa que tingui més anys de carrera a l’esquena. Tinc uns 15 anys dedicats només a la composició, que és bastant.

I quin balanç en fa d’aquests primers quinze anys?

Molt bo. Els últims anys, a més, amb projectes cada vegada més grossos, d’aquells que pots estar mig any —o un any— dedicat només a una obra. Aquest temps per pensar i treballar sense estrès és fantàstic. És el moment en què estic ara.

O sigui que ho pot gaudir més?

Sí. Amb obres més grans que exigeixen més dedicació, i amb la possibilitat de dedicar-m’hi com cal. No és com al principi, quan sembla que hagis de fer una obra per setmana, com si fos una fàbrica. Ara tot és més espaiat

Ha rebut molts premis. Encoratgen o atipen?

Com que els premis em van coincidir amb els estudis, em servien per pagar moltes coses. El Premi Reina Sofia, per exemple, em va permetre pagar el pis de París durant dos anys, gairebé com una beca. Després ja m’hi he preocupat menys. I la veritat: els millors premis són els que arriben sense presentar-t’hi, quan et diuen “t’hem triat per això”. La resta són concursos, que no són tant un reconeixement.

A Catalunya és molt complicat viure de la composició musical

Abans parlava del temps que va estar fora. Com l’ha canviat formar-se i viure a París, o passar per residències a l’estranger?

Els estudis a París són el màxim nivell: el Conservatori és un dels centres més potents del món. I sobretot hi vaig fer contactes que encara mantinc, i que ara formen part del meu present professional. En aquest país és difícil viure de la composició si no tens una pota a fora. A fora, els projectes solen ser més grans i millors pagats. Ara faig una o dues obres grans cada any a l’estranger, i aquí em permet triar més: obres grans, petites, o projectes amb músics de la meva generació, cosa que m’agrada molt.

Fins a quin punt es pot viure de la composició musical?

És molt complicat. Som molt pocs. Necessites que s’obrin portes cap a la música simfònica o l’òpera: si no entres en un d’aquests dos mons, és molt difícil viure’n. Les obres que et donen estabilitat i temps necessiten ser grans. Jo hi vaig entrar molt jove, sobretot gràcies al Reina Sofia: et pagaven un premi, però sobretot t’estrenaven una obra d’orquestra. I una orquestra és un vaixell enorme: ningú arrisca amb algú de 20 anys. Amb aquest primer pas, vas escoltant, aprenent, millorant. Una orquestra no la tens a casa: necessites sentir-la, provar-la. He tingut la sort que gairebé cada any he pogut encadenar una o dues obres simfòniques, i això fa avançar ràpid.

A la seva música hi conflueixen poetes, artistes visuals, escriptors. És un espai de trobada de disciplines?

Sempre m’ha agradat no quedar-me només en el món musical. En la música clàssica, la tècnica et demana moltes hores i renúncies, però després necessites una personalitat pròpia. Jo he tingut sempre interessos diversos, i em va resultar molt natural relacionar-me amb creadors d’altres disciplines. Aquí a Catalunya crec la música clàssica és un món a part i necessitem fer-nos part de la “cultura general”. Costa trobar poetes que coneguin la música que fem, i compositors que coneguin el que passa en altres arts. I tot i així tenim una tradició catalana molt rica en música clàssica: no és cap bolet, no és una imitació; és una continuïtat europea i tenim la nostra pròpia veu al món.

I sovint parteix de textos clàssics o medievals. Què hi troba?

Moltíssimes coses. Durant uns anys em vaig submergir molt amb Joan Roís de Corella, Ausiàs Marc… Després va venir l’òpera del Tirant lo Blanc, Joanot Martorell. Són textos molt suggeridors i que funcionen molt bé amb la meva música, que és abstracta, estructural, com molts textos d’aquella època. I alhora tenen una expressivitat molt forta i directa. No són poemes romàntics: són conceptes emocionals, molt intensos. A més, són textos lliures de drets, i això és pràctic: pots treballar-los amb llibertat.

Al principi retallava; ara intento el contrari: respectar-ne l’estructura i deixar que ells em dictin la forma musical. L’últim cas va ser un sonet de Francesc Fontanella, un autor barroc català molt interessant i molt oblidat. Intento no repetir paraules, seguir l’arquitectura del sonet… També treballo molt amb poetes contemporanis i coetanis, que tens a prop i els pots consultar: Jaume Pons Alorda, Blanca Llum Vidal, ara l’Enric Casassas.

Parlem de la relació amb els intèrprets. La seva música no existeix fins que algú la fa sonar.

Exacte. I per això és essencial la relació humana. La música toca zones molt íntimes i sensibles, i no pot ser una relació mecànica. Pagues uns músics i ja està? No. Han de creure en el que fas i tu en ells. Amb les orquestres també: tot i ser estructures enormes, acabes coneixent les persones, les maneres de tocar, el que els agrada. A l’OBC, per exemple, després de diverses obres ja hi ha complicitats. I això fa que en la següent obra escriguis pensant en ells, i la música millora. Amb els solistes o grups de cambra encara és més profund: és amistat, confiança total. Pots arriscar més, somiar junts.

La música toca zones molt íntimes i sensibles; no pot ser una relació mecànica

Un compositor és com un dramaturg: el text no és res sense l’escena. La partitura és només el primer pas.

Com encaixa la seva manera de fer música en un context cultural tan accelerat?

Amb militància. Cada vegada faig obres més llargues i lentes, gairebé en contra del corrent cultural actual. Un artista no es pot deixar emportar per la inèrcia. Ara tothom diu que farà servir intel·ligència artificial per compondre. Jo no ho faig per oposició ideològica, sinó perquè si és una eina quotidiana, l’artista ha de fer alguna cosa extraordinària, que no sigui de consum immediat. Paper i llapis, imaginació, anar cap endins. Potser serà avorrit, potser no s’entendrà a la primera, però serà humà. I tampoc penso en el públic ni en mi mateix: penso en els músics i en els assajos. Que s’ho passin bé, que no sigui tediós ni dolorós ni frustrant. És l’ideal. I la meva música no serà mai de masses, i no passa res.