Valls i les seves cinc Àligues festives: de 1700 a la Guerra Civil, Dalí i l'últim adeu de 2025

El passat 24 de juny a la nit, l’Àliga de Valls s’acomiadava de la ciutat amb una última balladeta en una plaça del Blat plena d’emoció. Durant 34 anys, l’Àliga creada pel vallenc Anton Gurí ha regalat moments inoblidables a diverses generacions de vallencs i especialment als més petits, que han somiat en ser aligons per ballar i acotxar-se per evitar un cop de de la cua vermella d’un dels elements del Seguici més estimats de la ciutat i, sens dubte, el més especial.

Ara, l’Àliga estrenada a les Decennals de 1991 ha dit adéu per sempre per donar pas a una de nova que reproduirà la figura històrica documentada des del 1700 i destruïda els primers dies de la Guerra Civil Espanyola. La polèmica no ha faltat. L’últim ball va acabar amb crits de «l’Àliga no es toca» per part de tota la plaça i a les xarxes s’han vist missatges contraris a aquest canvi, impulsat per la comissió de Ritual i Seguici Cerimonial i l’Ajuntament de Valls, en el marc dels 325 anys de la tradició de l’àliga festiva a la ciutat.

Però en realitat, la polèmica al voltant d’aquesta figura festiva no és nova. En el darrer segle, Valls ha vist passar quatre (en realitat cinc) àligues, cada una amb la seva pròpia polèmica, ja fos en el moment de la seva arribada o en el moment d’acomiadar-se’n i donar pas a una nova figura. Totes elles tenen alguna cosa especial que ha provocat reaccions entre els vallencs i vallenques i, avui, fem un viatge per la història d’aquesta imatge de la mà d’Albert Oliva, president de l’entitat Unió Anelles de la Flama (UAF).

Documents des de 1700

La història de l’Àliga de Valls es remunta el 1700, amb una primera referència documental d’una àliga festiva a la ciutat. Evidentment, no hi ha imatges, i totes les referències existents dels segles XVIII i meitat del XIX són a través de cròniques de l’època, programes de festa i premsa que recullen les celebracions que es feien i qui hi participava. «Fins i tot, sabem les despeses que originava que l’Àliga sortís, tant per part dels balladors com dels músics», explica Oliva.

La primera fotografia de l’element és de finals del segle XIX, una imatge en to sépia que, fins fa poc, no es tenia constància. Es va localitzar penjada en una casa particular i va suposar tota una revelació. I és que aquesta imatge, a més de ser la més antiga d’aquesta Àliga històrica, és especialment interessant pels tres aligons que l’acompanyen. Fins llavors, estava referenciat que sortien aligons, «però no s’havia vist mai com eren en aquella època», diu Oliva, i la sorpresa és que es tracta de tres capgrossos.

Les imatges referenciades fins llavors eren dels anys 20 i 30 del segle XX, de Pere Català i Pic, i els aligons havien perdut aquest cap que es veu fotografiat a finals del XIX. «És un document d’una importància brutal», recalca Albert Oliva. A més, queda clar que l’Àliga del XIX és la mateixa fotografiada per Català i Pic, «i tenim molta certesa que l’Àliga de 1700 és la mateixa que va arribar als anys 30 del XX», exposa. Ho argumenta partint de tota la documentació històrica de la que es disposa, on consta que es restaura l’Àliga, també que es fan gegants nous, «però l’Àliga no es renova. Hi ha una continuïtat».

1936: un símbol de poder

Però esclata la Guerra Civil Espanyola i l’Àliga té els dies comptats. «Representa un símbol de poder, de ciutat i també religiós», recorda Albert Oliva. L’Àliga té un paper important en moments com Corpus o la Nit de Completes i és per això que algú decideix, durant els primers dies de la guerra, que ha de ser destruïda al representar uns valors que consideraven obsolets. Segons la veu popular, l’Àliga en qüestió acaba llençada dins de la bassa de Ca la Massona.

Passa la guerra, guanyen els nacionals i arriben les Festes Decennals de 1941. El nou Ajuntament vol recuperar la figura i n’encarreguen una de nova a un taller de València. Però el constructor es troba amb importants problemes de subministrament. «Just ha acabat la guerra, hi ha molta precarietat i falten materials», recorda Oliva. La correspondència deixa constància de la inquietud de l’Ajuntament, veient que s’apropen les festes i no hi ha Àliga, mentre que el constructor deia que no trobava material per acabar la figura. L’element acaba arribant a Valls, però les Decennals ja han passat. L’Ajuntament, enfadat, la rebutja i acaba tancada en un magatzem.

1961: l’Àliga que acaba amb Dalí

La ciutat seguirà sense Àliga un període llarg. A les Decennals de 1951, es prioritza crear la Gegantona i uns nans nous (els actuals) i no és fins al 1961 que Valls veu arribar una nova Àliga, 25 anys després de la destrucció de la de 1700. La ciutat ho celebra amb una gran festa al camp de futbol del Vilar, on els que llavors eren nens recorden que es va repartir coca i xocolata. Mentre la ciutat dona la benvinguda a l’esperada figura, al mateix camp de futbol es fa una falla. «Fets amb cartró hi ha un campanar, els Xiquets de Valls... i, dalt de tot, una àliga que es veu diferent a la resta d’elements», indica Oliva.

Els testimonis diuen que hi havia una àliga, però va ser recentment que va aparèixer una col·lecció de fotografies i es veia clarament: «En aquella falla hi havia una Àliga i era l’encarregada el 1941», diu el president de la UAF. Després de 20 anys tancada en un magatzem, el 1961 l’Ajuntament va destinar uns diners per arreglar-la i cremar-la al camp de futbol, davant la mirada de tots aquells que havien anat a conèixer la nova figura.

Com subratlla Albert Oliva, l’Àliga de 1961 era una reproducció de la destruïda el 1936, molt més grossa, però seguint el mateix estil, amb cos rodó, inflat, amb un coll llarg i de color marró fosc, gairebé negre. Va ser una Àliga molt estimada, la gent de l’època la recorda com a molt maca. Però va durar poc. La figura va generar interès al pintor Salvador Dalí. La va conèixer in situ en una visita que l’artista va fer a Valls a finals de maig de 1970 i l’Ajuntament va decidir regalar-la a Gala, la dona de Dalí. L’element va ser carregat en un camió amb el rètol «Valls a Gala», direcció l’Empordà. [Com a apunt curiós, aquesta Àliga es troba al Museu Dalí de Figueres].

Dalí guanya una Àliga, però Valls es queda sense el seu element festiu més preuat. Així que, novament, se n’encarrega una de nova a un artista faller de València i aquesta arriba el 1971. Aquesta ‘Àliga fallera’ és de cartró, més petita de volum. No pesa gaire, però els materials no són gaire duradors i d’aspecte s’allunya d’aquella majestuositat de la seva predecessora.

Una Àliga avantguardista

L’Àliga de 1971 balla durant 20 anys, però arriba a la Festa Major de 1990 en molt males condicions. Malgrat tot, la UAF s’esforça per arreglar-la perquè aguanti la seva última sortida i, un cop més, la ciutat n’encarrega una de nova, aquest cop a un vallenc, Anton Gurí, que crea l’Àliga que ara s’ha acomiadat. Com recorda Oliva, en aquell moment va suposar tot un trencament amb l’estètica de les anteriors àligues. Aquesta era platejada, molt avantguardista i, per alguns, massa moderna. Sempre hi ha polèmica amb l’Àliga i ara, la història retorna.

Una nova Àliga com la històrica de 1700

Tres motius han portat a l’Ajuntament de Valls i la comissió de Ritual i Seguici Cerimonial a optar per construir una nova Àliga. Com detalla Albert Oliva, un d’important és l’estat de conservació. L’Àliga està feta de fibra de vidre, un material lleuger, innovador als anys 80/90, però amb un problema: és difícil d’arreglar qualsevol cop i, ara, és plena d’esquerdes i requereix d’una intervenció important i molt cara. 

L’altre qüestió és que el bec de l’Àliga estava concebut per ser un niu, però ara està prohibit portar un colom viu, així que ha perdut la funcionalitat. 

Finalment, la seva imatge trencadora. Mentre que l’Àliga ha conservat tot un ritual d’un moment històric concret (segle XVIII), l’actual Àliga té un aspecte molt allunyat del tradicional. 

Per tot això, s’ha optat per retornar a la figura de 1700, que serà estrenada per la Candela del 2026. Un element que està construint el taller de l’imatger català Carlos Morillo.