Quan una dèria es converteix en una col·lecció de 2.200 càntirs

«L’any 1958, els pares em vam portar, junt amb el meu germà, a l’ermita de la Santíssima Trinitat, a l’Espluga de Francolí. El pare li va comprar al meu germà un bastó ple de confits i a mi, un càntir. Jo tenia sis anys. I d’aquí em ve l’afició».

Així explica Rosa Iglesias com va començar la dèria per aquests elements artesanals que es van –o es feien– servir per conservar l’aigua i també com a decoració.

Ara té 2.200 peces, totes molt ben conservades i ben endreçades, que ocupen la planta baixa del seu domicili, situat al carrer de Llorac de Solivella. Una exposició, que porta per nom El racó del càntir, que està oberta al públic de manera gratuïta qualsevol dia de la setmana i a qualsevol hora, sempre que ella estigui disponible.

Quan obre la gran portalada de casa seva, la mirada es perd entre tant de fang i vidre convertit en art. L’antic garatge s’ha omplert de prestatges. Però també hi ha peces a terra així com en dos habitacles annexos.

Tot a l’abast de visitant, que han estat uns 11.000 en els dotze anys que fa que la col·lecció està oberta al públic. Fins i tot té un didal en forma de càntir.

Rosa Iglesias, que té 70 anys, col·labora amb totes les festes de Solivella, quan obre les portes de casa seva perquè tothom pugui veure el tresor que té. El garatge on guarda el material és on abans estava el tractor, el remolc i les eines del tros. «Quan es va jubilar el meu marit ho vam arreglar i decorar», confessa.

Però la seva experiència amb els càntirs no va començar molt bé. El dia que li van donar aquella primera peça li va caure i es va trencar el broc. «El vam enganxar i el vam deixar en una vitrina perquè me’l mirés». Avui encara el conserva i forma part de la col·lecció, junt amb la cartolina que recorda que tot va començar amb ell.

La seva col·lecció s’ha fet pas a pas. D’històries, la Rosa en té moltes. La seva memòria és esplèndida i també les ganes de parlar, com ella mateixa reconeix. De parlar amb xipella, com no podia ser d‘una altra manera per una veïna de Solivella.

Un grup de peces procedeixen d’un pagès: «Aquest, a cada tros tenia un càntir negre per beure aigua. Jo els vaig arreplegar tots i me’ls vaig quedar a casa». Quant amb el col·legi anava d’excursió, ella comprava el seu càntir.

«Una vegada vaig anar a Verdú a comprar un regal per a una núvia i jo vaig tornar a casa amb el meu càntir». Qualsevol ocasió era bona per engrandir la col·lecció, com quan la seva mare, per l’aniversari de la Rosa, li comprava un càntir, «un tenia la forma d’una albergínia, un altre un cistell amb llimones, etc».

Moltes peces donades

Rosa Iglesias confessa que ha tingut la sort que li han donat moltes peces, com ara amics, veïns i companys. «Algunes vegades la gent gran va a una residència i abans de marxar de casa em dona els càntirs»

Aquest seria el cas d’una veïna del Pla de Santa Maria, que no coneixia de res, que li donà un càntir de vidre el passat 11 de setembre, l’últim de la seva col·lecció.

També s’ha desplaçat arreu de Catalunya per fer adquisicions, com ara a Argentona, la Galera, Verdú, la Bisbal de l’Empordà i Abreda. «Vaig anar a Miravet i vaig demanar a un home si tenia càntirs. Em va contestar que no. Al marxar li vaig donar dos petons. Llavors ell em va dir que esperés, que potser en tenia un. Després en va trobar un segon. D’això ja fa deu anys».

També té peces de Zamora, Toledo, Talavera de la Reina, Sevilla, Granada, Portugal, Itàlia, la República Txeca, Cuba i Argentina.

La seva obsessió pels càntirs és tal que un any –ja fa temps– va agafar l’autobús per anar a Tarragona a comprar-se un vestit per a la festa major. Va baixar carrer Unió avall i va trobar una botiga de plats i olles. Va comprar dos càntirs preciosos. «I pujava per la Rambla més feliç que ningú, amb un càntir a cada mà. I torno a Solivella sense el vestit», recorda.

En una altra ocasió van venir dos homes –de més de 80 anys–, Ramonet i Benjamí, perquè sabien que jo tenia el càntir que havia estat la seva mare, que havia arribat a les mans de la Rosa a través d’un amics. «Quan el van veure es van posar a plorar», recorda, «la mare d’ells, a la meitat de les pel·lícules, posava dins el càntir confits o anisos».

També va encarregar a un dissenyador que li fes els capgrossos de Solivella en forma de càntirs. «Vaig pagar els motlles, però vaig demanar ajuda –50 cèntims– als veïns, associacions i Ajuntament. Tothom va col·laborar».

També té tots els càntirs que cada any es venen a Tarragona quan arriba l’aigua miraculosa per Sant Magí, «me’ls regala un home que posa els tendals. En tinc uns 45».

A l’agost va aconseguir un càntir d’Alacant, que s’acostumava a regalar a la núvia en senyal de puresa.

Aquesta solivellenca assegura que el que té «és un homenatge a les nostres mares i padrines, perquè anaven a la font a buscar aigua». Una vegada l’any fa una neteja general i canvia de lloc les peces «perquè si ve una persona per segona vegada ho veurà diferent».

De peces curioses no li falten, des del càntir més petit del món –té uns 4 centímetres i procedeix de la localitat italiana de Murano– fins a càntirs de tros centenaris, «que me’ls volien comprar». Ella va dir que «no».

Té clar que cap de les seves peces estan en venda, «prefereixo convidar la persona esmorzar a casa que vendre-li un dels meus càntirs», diu. També diversos exemplars de càntir negre de Verdú, «que conserva l’aigua fresca perquè sua».

El racó del càntir de Solivella és segurament una de les col·leccions més importants de Catalunya d’aquest tipus de peça junt amb el Museu del Càntir d’Argentona.

Altres exposicions

Però Rosa Iglesias, segurament pel seu caràcter obert i emprenedor, ha organitzat en els darrers anys a Solivella per la festa major exposicions de les més variades i també curioses. Enguany, per exemple, pel 15 d’agost (la Festa del Sagrat Cor) a l’abadia va reunir 2.000 capses de tot tipus i de material ben divers. Contenien des de pastilles Juanola, aspirines, tabac, anisos, sabates, galetes o neules.

L’any 2021 va tocar muntar una exposició de botelles buides. En total 1.500, que es podien veure a casa de la seva mare, «la majoria eren donades. I estaven muntades segons el context». I ja té pensada que la muntarà el proper any: bosses, «ja en tinc 50». Una de les peces serà un sarnatxo.

5

4

3

2

1