Mobilitzacions i aldarulls. França es belluga i no només la població: Macron ja no té majoria absoluta a l’Assemblea Nacional, on el partit de Marine Le Pen té 89 diputats. La periodista Montserrat Besses ofereix en Totes les cares de França (Pòrtic), un retrat del país veí, a través del símbol de Marianne, l’encarnació de la República Francesa. Una combinació d’història i actualitat amb el president Emmanuel Macron com a eix.
Com porta França la ‘liberté’, ‘l’égalité’ i la ‘fraternité’?
Doncs, com pot. Fraternité és la parent pobre. Liberté i égalité s’invoquen tothora, però és molt fàcil qüestionar-les. Per exemple, si parlem de la polèmica recent de les abaies, la vestimenta de caire musulmà que ara ha estat prohibida a les escoles en nom de la laicitat, aquesta setmana entrevistaven una noia que esmentava precisament la liberté i l’égalité i defensava que no se sentia lliure de portar la roba que volia.
Segons reflecteix, Macron és el president dels rics.
Alguns, com el seu predecessor, el socialista Hollande, deia que era el president dels molt rics.
Explica que va treure l’impost a les grans fortunes.
Sí. La seva política ha anat molt en benefici de les grans empreses, no hi ha cap mena de dubte. L’etiqueta no se la traurà ningú, malgrat les ajudes durant la pandèmia. Molt haurien de canviar les coses perquè aquesta etiqueta es modifiqués en aquests quatre anys de segon mandat que li queden.
«La relació de França amb les antigues colònies és epidèrmica»
Aquest biaix cap als rics pot ajudar Le Pen a guanyar vots?
Le Pen connecta molt amb les classes populars fins al punt que hi ha molts militants de sindicats a l’esquerra, inclús vinculats al Partit Comunista, que li voten. Es produeixen aquestes contradiccions. A l’última campanya electoral, Marine Le Pen va tenir un encert magnífic, ja que va centrar-la, no tant en termes d’immigració, sinó en el poder adquisitiu, que és el que preocupa als francesos. Va aconseguir maquillar-la perfectament, es va tornar més moderada i va deixar els temes conflictius per al candidat més a l’extrema dreta que ella, l’Éric Zemmour. Però un dels malsons de Macron és pensar que pot passar a la història com el president que ha deixat la porta oberta de L’Elisi a l’extrema dreta.
Dona a entendre que té nostàlgia del rei.
No és nostàlgia, Macron no és monàrquic, però sí aquesta figura una mica per damunt de tot. Ell reivindica la verticalitat del seu poder i és, de fet, una de les coses que més se l’ha criticat, que ha personalitzat encara més el poder presidencial.
Entre les contradiccions, que l’Assemblea Nacional es digui Palau Borbó...
Al despatx oficial, Macron té inicials d’èpoques d’un poder més aviat imperial. És una convivència molt particular de símbols de la monarquia i de la república. Al capdavall, quan s’ajunten l’Assemblea Nacional i el Senat, ho fan a Versalles.
França no ha paït el colonialisme?
Justament, hi ha un debat obert sobre els seus efectes benèfics o no. Les relacions amb Algèria són molt complicades i també entre París i Rabat, cosa que s’ha evidenciat amb el terratrèmol del Marroc. Aleshores, les declaracions, sobretot de Macron, es miren amb una lupa d’augment per veure quines paraules i matisos s’utilitzen. La relació amb les antigues colònies continua sent un tema molt delicat i molt epidèrmic encara. No es porta bé, es fan mans i mànigues, la política de comunicació ha intentat fer tota una mena d’esdeveniments com donar la paraula als joves, però és molt difícil.
«Comparativament, hi ha temes en què a França van més endarrerits, com ara l’eutanàsia, debat que encara s’ha de plantejar»
A principis d’estiu es van produir greus aldarulls arran de la mort d’un jove negre de 17 anys.
Té a veure amb el que es denomina delicte de faciès, que es dona quan es produeixen més detencions i controls si l’aspecte personal evidencia orígens magrebins tot i que siguin francesos nascuts a França. La identitat continua sent una font de problemes perquè a més a més van associats a condicions de pobresa. I aquests aldarulls van portar polèmiques sobre mesures que s’havien de prendre si, per exemple, els nois detinguts per participar-hi vivien amb la seva família en un pis social i havien de ser expulsats o no d’aquest habitatge. O sigui, que està enquistat i certs barris són un polvorí.
Manca d’integració.
En tot cas, no consideren les institucions franceses com seves. Una cosa molt significativa és que els manifestants, no sempre de fora, van atacar escoles i biblioteques. És a dir, edificis que són patrimoni de tothom i que si el país anés bé, haurien d’haver considerat seus. I l’altre element molt descoratjador és que aquesta vegada hi havia noies i nois molt joves, per la qual cosa també és un tema de fracàs escolar, de joventut sense futur.
Armilles grogues, jubilació, aldarulls... França és revolució? Sempre es diu que aquí no ens mobilitzem tant.
En alguns temes sí, com l’edat de jubilació. En canvi, no en d’altres, en què comparativament, van més endarrerits com ara l’eutanàsia, debat que encara s’ha de plantejar a l’Assemblea Nacional. I un altre tema que també serà polèmic és un projecte de llei sobre immigració perquè pensem que hi ha 89 diputats d’extrema dreta, cosa que ni ells mateixos s’havien imaginat en el millor dels somnis. Finalment, un altre punt que sembla que pugui ser banal són els Jocs Olímpics, però comporten obres d’infraestructures i problemes amb gent que viu al carrer. En tot cas, França està en ebullició i canvi i és molt estimulant seguir-lo.
