Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Un castell a l’Hospitalet reduït a grava per traçar l’autopista AP-7

    Història. El Fortí de Sant Felip va ser un bastió borbònic alçat a propòsit de la guerra de 1714, com la Ciutadella a Barcelona. A meitats del segle XX es va desmuntar

    26 febrero 2023 12:26 | Actualizado a 26 febrero 2023 12:30
    Se lee en minutos
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:
    La primera batussa rellevant on s’anomena el nostre fortí fou el 8 de gener de 1811

    Fa uns anys, al final d’una conferència, se’m va apropar un dels assistents i em va preguntar com ho podia fer per arribar al fortí de Sant Felip. He de confessar que la consulta em sorprengué gratament, perquè molt poca gent sap que al sud de l’Hospitalet de l’Infant va alçar-se una imponent fortalesa militar construïda per Felip V sobre la majestuosa atalaia del coll de Balaguer que senyorejava aquestes terres en els temps de la guerra de Successió.

    Tampoc és gaire sabut que aquest bastió fou conegut internacionalment perquè cent anys després, durant la Guerra del Francès, va ser l’escenari d’un enfrontament entre l’armada britànica i les tropes napoleòniques.

    A aquell assistent encuriosit pel Fort de Sant Felip li vaig facilitar les indicacions que em demanava, però vaig advertir-lo que al lloc que buscava no quedava res, a banda d’un clot monumental de la magnitud d’un cràter lunar que es feia servir de tant en tant com aparcament de festes ‘rave’.

    Per posar-nos en situació, el primer que convé preguntar-se és perquè es va plantar un edifici d’aquesta importància a una petita vila d’escassament 30 veïns en aquell temps. La resposta la tenim a la seva condició d’espai estratègic. La serralada Prelitoral tanca el Camp de Tarragona a l’Hospitalet quan fica els peus al mar, circumstància que obligà al camí medieval que el transitava entre les extenses planades litorals fins al segle XX, a recaragolar-se com una serp a través del Coll de Balaguer per a superar els seus barrancs.

    Un indret amb mil llocs per amagar-se, com ho va demostrar durant la guerra el mític combatent austriacista Pere Joan Barceló de Capçanes, més conegut com a Carrasclet, que va fer d’aquest coll d’ampolla casa seva durant les guerres de Successió espanyoles del segle XVIII. Carrasclet, el malson de Felip V, aprofità el coneixement d’aquest territori i dels seus amagatalls per guerrejar contra les tropes reials i, encara que perdé la batalla, deixà clar al Borbó la necessitat de controlar militarment aquest pas.

    $!Botó d’uniforme del 67 Regiment d’artilleria en línia trobat al campament napoleònic de l’Hospitalet de l’Infant. Foto: Cedida

    Tots estem al cas qui va ser finalment el vencedor de la baralla, però el que no sap tothom és que una de les claus va ser la contractació d’enginyers militars francesos procedents de l’exèrcit de Lluís XIV. Aquests havien desenvolupat fins a nivells insospitats la tècnica del setge formulats pel més gran enginyer del seu temps, Vauban, amb les que van fer caure com un dominó, una a una, totes les muralles de la península.

    L’any 1710 el rei crearia el seu propi cos d’enginyers i decidí aixecar o adaptar fortificacions a llocs estratègics, com la Ciutadella de Barcelona, el d’Hostalric a Girona, el de les Tenasses i d’Orleans a Tortosa, i la Seu Vella a Lleida. No ens ha de sorprendre que el sisè fos el del coll de Balaguer. El model arquitectònic que es va seguir va ser el que imperava a tota Europa, conegut com a poliorcètic o abaluartat, concebut per resistir un atac potent de l’artilleria moderna. La data més fiable de l’entrada en servei del fort de Sant Felip, batejat amb aquest nom en honor del rei, és 1719.

    L’arquitecte que dissenyà i signà el plànol fou Louis de Villier de Langot, un capità i enginyer francès ajudant del Mariscal Vauban. També hi signaren projectes Marcos Serstevens el 1747 i José Massanés i Mestres el 1809. Les instal·lacions ocuparien una superfície aproximada de 5.500 m² i estava ideada per hostatjar un destacament de 200 soldats i 15 cavalls. El primer governador va ser Antonio Rodríguez, del que només sabem el seu nom.

    Langot arribà a Espanya el 1710 amb l’aurèola d’home eficient i diuen que aprengué ràpidament l’idioma. Participà amb el Mariscal Suchet als setges de Tortosa, Lleida, Hostalric, Sagunt i al de Barcelona de 1713-14, on va ser ferit de gravetat en diverses ocasions. Se sap d’ell que va ser condecorat per la seva actuació a l’atac al baluard del Portal Nou i que va reconstruir les muralles de Mequinensa i les torres de la salina de Cervera.

    Ens han arribat molt poques restes arqueològiques, encara que tenim coneixement que el Fortí de Sant Felip estava construït amb maons ceràmics provinents d’alguna bòbila propera, enganxats amb morter de calç i pedra escairada. Gràcies a l’anàlisi dels escassos gravats i plànols conservats, podem saber que s’hi accedia a través d’un pont llevadís i d’una entrada que donava al cos de guàrdia.

    Poca gent sap que al sud de l’Hospitalet de l’Infant va alçar-se una fortalesa construïda per Felip V

    La plataforma d’artilleria, amb merlets i troneres, estava orientada al sud i l’edifici principal al nord. Disposava d’una cisterna per recollir aigua i d’estances per la tropa i els oficials. Dedueixo que hi devia haver alguna capella ja que els documents han deixat constància que el 1808 oficiava els actes religiosos mossèn Josep Figueras.

    La troballa de dos botons d’uniforme, el del 67 Regiment d’infanteria en línia napoleònic aparegut al seu campament del coll de Balaguer i el del 27 d’Enniskillen irlandès a les plataformes d’artilleria de l’exèrcit britànic, ens confirma la importància del fort com a escenari d’una confrontació internacional sense precedents: la de França contra la resta del món.

    Del 67 en sabíem poca cosa: que uns anys abans havia sortit mal parat de la batalla del Bruc i també de la de Trafalgar, a la costa de Cadis, encara que després s’exhibiria a la batalla de Wagram (Àustria) i a la de Lutzen (Alemanya). Al davant d’aquest cos estaria el general Jean Martin Petit, recordat per ser qui va abraçar Bonaparte a 1814 després d’abdicar, un moment immortalitzat de forma sublim pel pintor Alphonse Montfort al quadre Comiat de Napoleó de la Guàrdia Imperial al pati Cheval-Blanc al Palau de Fontainebleau, exposat al museu de Versalles.

    La primera batussa rellevant on s’anomena el nostre fortí fou el 8 de gener de 1811, quan el general francès Habert es llança a la seva conquesta. Ocupat per una guarnició espanyola de 150 soldats i 13 oficials, el governador Serra, que es considerava en inferioritat de condicions, es rendeix i capitula. En aquest episodi seria on s’emmarcaria la intervenció del contingent del 67.

    Dos anys després són els anglesos que ataquen i els gals qui defensen el Fort de Sant Felip. La nit del 5 de juny de 1813 s’inicia un nou setge, però ara per part dels vaixells de la Marina Reial Britànica capitanejats pel tinent coronel George Prevost.

    Els britànics s’embarquen al cap d’uns dies cap a la seva base naval d’Alacant, però abans d’abandonar el lloc arrasaren totes les antigues torres de defensa aliades de la zona, entre les quals trobem la torre de la Guarda de Miami Platja -construïda el 1574- i la torre de l’illot del Torn -del 1576-. Però quin interès podia moure a tota una Royal Navy a dinamitar aquestes defenses amigues? Doncs la de facilitar el posterior desembarcament dels contrabandistes de tabac jamaicà practicat des de Gibraltar pels seus compatriotes. Ni més, ni menys.

    Per bé que el fort acabà desbaratat després de la refrega, es devia refer i estigué en funcionament com a mínim fins al 1861: el darrer governador de qui hi ha constància és el tinent Miguel Mediavilla Ybarra.

    Són múltiples les històries que ens han arribat des de les fonts orals, especialment les relacionades amb la recollida de les «boles de canó» que s’escamparen per tot el voltant durant la Guerra de la Independència i, especialment, després de l’explosió del polvorí durant l’atac anglès. Després de la Guerra Civil, el ferro es pagava força bé. Santi Tomàs explica que la seva àvia, Maria Escoda, havia recollit una bala tan gran i tan pesada que va haver de baixar-la rodolant muntanya avall. El Sisco Isern, de cal Cot, sempre deia que en una ocasió un drapaire va omplir un carro amb mil quilos d’aquestes bales i el Juanjo Vernet, de cal Pere el Serio, que les buscava de crio i per treure’s uns calerons.

    Del baluard es diu que l’usaven des del mar els navegants del mar de la Frau com a senyal de triangulació per orientar-se, que pujaven els xiquets a jugar entre les seves galeries i que molts veïns collien allà la pauma (Chamaerops humilis) per fer llata pels seus sarrions i senalles.

    En aquest punt vull aturar-me un instant, per recordar que l’etimologia de Balaguer prové de la paraula preromana d’origen celta balag, que significa margalló o palma. És a dir, que és possible que l’antiquíssim nom d’aquesta frontera natural provingui d’aquesta planta, i que hagi derivat fins a Coll de Balaguer amb el pas dels segles.

    A principi dels anys seixanta del segle XX, el fort de Sant Felip ja s’havia abandonat. Tot i així, encara mantenia la seva estructura i es podia entrar a l’edifici i pujar a la coberta, com explica el Juanjo Vernet. Pitrasa, una empresa d’àrids fundada a Tarragona el 1968 va obtenir els drets d’explotació d’una pedrera als terrenys on estaven emplaçats exactament l’ edifici militar i la bateria de canons de la Guerra Civil. El que quedava del Fort de Sant Felip, el germà petit de les grans obres militars que l’exèrcit borbònic va fer a la Catalunya de principis del XVIII, es trinxà fins a transformar-ho en arena, cigronet, graveta o escullera i la bateria s’usà com a oficines, magatzem i taller.

    Tots aquests materials de construcció, barrejats amb el patrimoni s’escampen per les grans obres del gran desenvolupament de la nostra província com, per exemple, el port de l’Ametlla de Mar (1969), l’ampliació del port Tarragona, l’Autopista A-7 (1974) i l’esplanada de la nuclear de Vandellòs II (anys vuitanta).

    La bateria de canons (1937) s’havia salvat miraculosament en dues ocasions, tant de les bombes feixistes com de la voracitat de la pedrera. I també d’una tercera: El 2006 vaig col·laborar amb l’Ajuntament de Vandellòs i tècnics d’Obres Públiques per desviar el recorregut de l’autovia A7, que topava amb les fortificacions alçades allí per la República.

    Temptar la sort tantes vegades és massa perillós, i arribarà el moment que no sortirà bé i les restes que queden acabaran per desaparèixer si abans no aconseguim protegir-ho d’alguna manera. Sovint no valorem prou bé el patrimoni històric i natural. Preservar el nostre passat perquè les gaudeixen les generacions que encara han de néixer hauria de ser un dret innegociable.

    Comentarios
    Multimedia Diari