Assossec davant la fi del món

Amb una prosa d’una gran bellesa, Manon Steffan descriu al Llibre blau de Nebo un nou començament després d’un desastre nuclear.

| Actualizado a 03 diciembre 2021 13:45
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

«Abans del Final la gent es creuava pel carrer sense dir-se res? No puc entendre com el món podia ser així». El petit Siôn només té sis anys quan aquest Final arriba, en forma d’accident nuclear de la central de Wylfa, a Gal·les. Amb la seva mare, la Rowenna i la seva germana, la Dwynwen, viuen en mig del no-res, sense ningú més, en un país arrasat pel núvol tòxic. D’un d’aquests habitatges buits de la ciutat de Nebo s’enduen un quadern per omplir-lo d’experiències. El Siôn, de les seves descobertes; la Rowenna, de la vida d’abans, amb el pacte de no mirar allò que escriu l’altre, sent aquesta gairebé l’única privacitat de què gaudeixen. És la història d’El llibre blau de Nebo, de la gal·lesa Manon Steffan Ros, traduït a quatre mans per Emyr Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugènia i publicat per Edicions del Periscopi. 

La novel·la, escollida com la millor del 2019 en llengua gal·lesa, ha estat qualificada de distopia, tot i que l’escenari és ben real. De fet, són inevitables els paral·lelismes amb la pandèmia, amb el confinament mundial, amb Barcelona, Nova York i París desolades en la seva immensitat. Només natura. És a aquesta essència, als orígens, on tornarà la Rowenna i on el Siôn creixerà. Un home dintre d’un cos de nen, que tindrà clares les seves prioritats com ara veure créixer un enciam o una pastanaga. El seu estimat hort, una meravella de la vida i l’única cosa que tenen per tirar endavant, en un ambient amb la música dels ocells, que tornaran, les flors i el calendari natural de les estacions.

 

 

A diferència de La carretera, de Cormac McCarthy, l’apocalipsi d’El llibre blau de Nebo és tranquil, assossegat, calmat, pausat, sense pànic ni violència. La mort és present a cada alè, perquè la mort forma part de la vida. 

Els humans es dirigeixen cap al cataclisme, ja sigui pel canvi climàtic, per les guerres inacabables o pels accidents nuclears i la literatura no fa altra cosa que avançar-se. En aquesta hecatombe, Manon Steffan planteja una segona oportunitat, aquesta sí, per fer-ho millor, per fer-ho bé. Així, la humanitat recomençarà amb individus com en Siôn, mogut per sentiments purs, per l’altruisme i la solidaritat. No obstant això, per fer-ho possible, s’ha de recordar el món anterior, el de la Rowenna, la memòria històrica col·lectiva sense la qual dones i homes queden orfes. Per tal de no oblidar i mantenir-se ella mateixa viva, abans de la catàstrofe la Rowenna rescata de la biblioteca tots els llibres que pot aplegar escrits en la seva llengua materna, el gal·lès. Uns volums amb els quals el Siôn aprendrà més que amb tots els sistemes educatius del món. Això i unes poques pàgines impreses per aprendre a sobreviure que va escopir Google abans de callar per sempre més, és tot el que quedarà de les antigues pràctiques encotillades.

La prosa d’El llibre blau de Nebo és d’una gran bellesa. Delicadesa i tendresa envoltada de tragèdia que posa l’accent en el tempus fugit, en les relacions personals, en els secrets necessaris, en l’amor, en la manera de relacionar-se amb l'entorn i en la possibilitat de tornar-se a saludar en trobar-se pel carrer. 

Comentarios
Multimedia Diari