El text més antic escrit íntegrament en català és el Llibre dels jutges, un fragment del qual es conserva als Arxius del Bisbat d’Urgell, que hauria estat copiat del llatí entre els anys 1060 i 1080, en ple segle XI, a la canònica de Santa Maria d’Organyà.
Així ho defensen el catedràtic del departament de Ciències de l’Antiguitat i l’Edat Mitjana de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Jesús Alturo, i la investigadora del Seminari de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica del mateix centre, Tània Alaix, després d’un estudi realitzat els darrers anys en arxius d’Espanya, França, Itàlia i el Vaticà. També asseguren que la formació de la llengua catalana se situa al segle IV, amb exemples extrets d’escrits de Sant Pacià, bisbe de Barcelona, amb paraules aïllades com «subind» (sovint) o «ceruulus» (cérvol).
Aquesta investigació, segons van explicar ahir a la presentació del llibre Lletres que parlen (La Magrana), precisa que les Homilies d’Organyà, que fins ara es consideraven el document en català més antic, s’haurien copiat del llatí cap als anys 1220-1230, mentre que hi ha una altra còpia de Llibre dels jutges, que es conserva a la Biblioteca de Montserrat, que seria de 1230-1240.
Els dos erudits van indicar que el Liber iudicum (Llibre dels jutges) era una compilació de lleis de l’època visigoda promulgada el 654, i que en el cas del fragment que es conserva a la Seu d’Urgell la còpia l’hauria fet el prevere Traver Radolf, de Santa Maria d’Organyà, per a ús del jutge Albertí d’Organyà.
Els dos fragments que fins ara estaven sense datar i sense signar del Llibre dels jutges i que es creia que eren copiats de dues traduccions diferents, en realitat «es van copiar d’una sola traducció» a càrrec de diversos juristes sota la direcció del jutge de Barcelona Ponç Bonfill Marc, al primer terç del segle XI.
D’altra banda, afirmen que l’emergència del català no va ser per «ignorància dels escrivans, ni per la incapacitat de la llengua llatina per expressar els nous conceptes de l’època feudal, sinó per la força del poble lletrat».
Jesús Alturo defensa, en aquest sentit, que va ser la gent la que va portar a «canviar la rutina acadèmica d’escriure només en llatí en processos jurídics, com els de compravenda, els protagonistes i testimonis dels quals eren analfabets i necessitaven conèixer amb claredat els termes escrits».
Pel que fa a la seva teoria que la formació de la llengua catalana se situa cap al segle IV, Alturo i Alaix sostenen, a partir de les fonts llatines que han consultat durant anys, que fins i tot Sèneca proclama que totes les llengües tenen diversos registres, però és sant Pacià, «un home amb una cultura extraordinària, que es queixava que el llatí que se sentia als carrers de Barcelona necessitava més estudi, més escola». Tot i això, en els seus textos, a més de paraules soltes, inclou expressions aïllades en el que han anomenat protocatalà, com «si te placet» (si us plau). Aquestes paraules van ser molt més habituals i «abundants» a partir del segle IX, i ja al segle XI, el de l’«arrencada ferma» de la catalanització a l’escriptura, es van utilitzar per crear frases curtes i textos més llargs, especialment en actes jurídiques.
