Whatsapp Diari de Tarragona
  • Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
    Secciones
    Canales
    Diari
    Comercial
    Nota Legal
    • Síguenos en:

    Francesc Bosch: «La màscara de Tutankamon es va crear per a una dona»

    Alcover. L’especialista conversa sobre l’antiguitat i el tresor més famós de la història

    25 febrero 2023 11:07 | Actualizado a 26 febrero 2023 07:00
    Se lee en minutos
    Participa:
    Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
    Comparte en:

    Francesc Bosch Puche (Alcover, 1978), és historiador i egiptòleg. Quan era petit va haver de sentir que amb aquesta professió no es guanyaria pas la vida. Bosch fa més d’una dècada que viu i treballa a Oxford, al Griffith Institute, un referent en egiptologia, que custodia alguns dels documents més preuats. Entre ells, els plànols que Howard Carter va fer a la tomba de Tutankamon, així com les fotografies de Harry Burton.

    Una inscripció d’un objecte de la tomba de Tutankamon diu ‘He vist l’ahir, conec el demà’. Poc es podia imaginar com se’l coneixeria en aquest demà.

    Sempre parlem de la mort, però en realitat els egipcis estaven obsessionats amb la vida. I Tutankamon ha aconseguit el que perseguien, que era viure per sempre. En època egípcia, Tutankamon va ser oblidat, però gràcies a l’arqueologia i a què es trobés la tomba intacta és, segurament, el faraó més famós. I l’any passat vam celebrar cent anys del descobriment.

    Vostè va participar dels actes, a Egipte.

    Sí, representant la meva institució, el Griffith Institute. L’American Research Center va organitzar unes jornades a Luxor.

    Encara queden coses per explicar de Tutankamon?

    El que passa amb la història és que tot es pot reexplicar. Hi ha diferents tendències de com fer arribar la història i tot el que escrivim ara, d’aquí a 50 anys es quedarà antiquat, ho revisaran i ho faran de nou i diferent. Però de fet, de Tutankamon no fa gaire que en va aparèixer una estela nova a Abu Dhabi que no es coneixia.

    On parava?

    Al Museu del Louvre d’Abu Dhabi. El món de les antiguitats és molt complicat, hi ha molt de mercat negre. A les peces se’ls hi crea un pedigrí, però si es grata una mica, a vegades aquest pedigrí no és tan clar. Perquè fins a un determinat moment podien sortir antiguitats d’Egipte. Era legal, fins que es va acabar.

    Howard Carter i Lord Carnarvon ja no ho van poder fer.

    Bé, va haver-hi moments de picabaralla perquè el tradicional era el partage, és a dir, compartir les troballes entre la persona que pagava l’excavació i el govern d’Egipte. Però una excepció era que si es trobava una tomba intacta, el tresor s’havia de quedar al país. Aleshores, Carter i Carnarvon van posar molt d’èmfasi en el fet que la tomba havia estat robada, perquè aleshores, ja no estava intacta.

    I ho havia estat?

    A l’antiguitat s’havia entrat, com a mínim, dues vegades. Van regirar i alguna peça va caure fora de lloc perquè es va trobar al passadís. Sembla que els sacerdots que vigilaven la necròpolis van aconseguir aturar els lladres i van tornar a segellar la tomba.

    Quant de temps va trigar Carter a arribar a la cambra del rei?

    Uns sis mesos. Al final de la primera campanya ja van obrir-la.

    Això sense saber si hi era...

    Sí que ho sabia. Ara que ha sigut el centenari ha sigut també el moment d’aclarir algunes coses. Tradicionalment, s’ha dit que Carter era una persona molt metòdica, però també hi ha exemples de mala praxi i un és que van fer un forat i ja sabien què hi havia. Si veus imatges, la foto d’entrada a la cambra funerària està tota tapiada i té una cistella a baix, que és obvi que està tapant un forat. La primera nit, després de la famosa frase Veig coses meravelloses, segurament van fer un tour per la primera cambra, van accedir a l’annex, van fer el forat i van veure que a la cambra funerària hi havia les capelles daurades i que, tret de la primera, les altres estaven segellades.

    «L’únic objectiu de les granges d’animals era matar-los, momificar-los i oferir-los als déus, com faríem nosaltres amb una espelma»

    És una reacció humana.

    És molt humà. No és justificable, però es pot entendre. També avui dia sabem que alguna peça es va desviar de la tomba.

    Vostè va començar a Tarragona amb l’Antiga Roma. Què té Egipte que no tingui Roma?

    Sempre m’havia agradat, però un ha de ser real. Poder dedicar-me a arqueologia ja era espectacular. Sempre he volgut ser arqueòleg i des de petit tothom em deia que em moriria de gana. Aleshores, quan vaig aconseguir tenir feina a Tarragona, Egipte ho veia molt lluny. Un seguit de circumstàncies, però, em van portar fins a Anglaterra. Vaig fer un màster en egiptologia a Barcelona i vaig demanar una beca predoctoral per fer la tesi i me la van atorgar, amb la qual cosa em vaig poder dedicar de ple a l’Antic Egipte. Que acabés a Oxford és una altra carambola.

    Carambola... Fins on jo sé es va guanyar la plaça.

    Va sortir la plaça quan ja pensava marxar a Alemanya. Ja fa més d’una dècada que hi treballo.

    Els documents que custodien pertanyien a Carter o a Lord Carnarvon?

    A Carter. L’arxiu de Tutankamon va arribar el 39, en morir Carter. Phyllis Walker, la seva neboda preferida, que és qui ho va heretar tot, va donar els papers a Oxford. Primer els va deixar en dipòsit. Va ser durant la Segona Guerra Mundial, moment en què va arribar molta documentació, ja que hi havia una mena de conveni amb els nazis, que no bombardejarien Oxford, igual que Cambridge. Finalment, el 45 va acabar donant-ho. El 46 s’hi van afegir tots els negatius, fotografies que estaven amagades a un soterrani de Londres. Així és com va arribar.

    Quant a les fotografies que va fer Harry Burton, per què s’han acolorit? No és atacar la història?

    Aquest és un molt bon tema. Jo m’estimo més les fotos en blanc i negre, però sí que és cert que fa uns sis anys una empresa privada va acolorir fotos per una gran exposició als Estats Units i, sorprenentment, són extremadament populars. Fins i tot Carter va acolorir alguna fotografia. Nosaltres no ens hi posem.

    De tota la documentació que guarden, què destacaria?

    Tenim un grup al qual li diem fan mail, que són cartes que li van enviar a Carter després del descobriment. Gent que li demanava alguna peça de la tomba o fins i tot que deia que era la reencarnació d’algú i tot això ell ho va guardar. Una de les més xules, i que es pot veure online, és la carta d’un nen irlandès de sis anys, amb dibuixos de jeroglífics, que li deia que volia ser egiptolista, com ell. Aquestes coses fan il·lusió. El nen devia quedar impressionat perquè va ser un boom mediàtic.

    Qui va dir allò de ‘Hem trobat tantes coses com per omplir la primera planta del British’?

    Lord Carnarvon, en una carta que li va enviar a sir Alan Gardiner, que la tenim a l’arxiu.

    El lingüista.

    Sí. Una de les col·leccions que tenim està formada per tots els papers de Gardiner, que és l’estrella de la filologia egípcia. Encara ara fem servir la seva gramàtica per estudiar egipci antic i aprendre a llegir jeroglífics.

    Vostè en sap.

    És part dels estudis. Sona molt espectacular, però és com qualsevol altra llengua. Un cop descodificada, ja no veus els jeroglífics. Allò ho passes a fonemes, a lletres i és molt similar a com s’estudia llatí. Primer va el verb, després el subjecte... Hi ha tota una sèrie de normes i tot té el seu ordre.

    «Cent anys després, moltes de les peces de la tomba de Tutankamon encara no s’han publicat i estudiat científicament»

    Els egipcis demanen la Pedra de Rosetta.

    Pedra de Rosetta, bust de Nefertiti... són peces que, tot i sortir del país quan en principi el mercat d’antiguitats era més o menys legal, no està massa clar com es va fer. Per això les reclamen. N’hi ha d’altres que no demanen.

    Què diu aquesta pedra?

    És un decret. A l’època ptolemaica hi havia sínodes sacerdotals on es discutien temes amb el rei del moment. Les decisions que es prenien es posaven per escrit en pedra i se’n feien diverses còpies per enviar-les a tots els temples principals. En tenim molts de decrets similars, però aquest va ser el primer que es va trobar.

    $!Francesc Bosch Puche (Alcover, 1978), és historiador i egiptòleg. Foto: Àngel Ullate

    Si hagués de triar un faraó, amb qui es quedaria?

    M’atrau molt l’Hatshepsut, per exemple. És una dona que va decidir ser faraó i els sacerdots la van recolzar. I dic faraó i no faraona perquè el prototip de rei a Egipte ha de ser un home. Per això Hatshepsut apareix representada com un home, encara que si es llegeixen els textos, són en femení. A nivell popular s’ha arribat a parlar de transvestisme, però no era així.

    Han arribat documents malgrat esborrar la seva memòria?

    Ho van intentar, però va quedar molta cosa.

    Tutmosis III?

    Sembla que en època avançada del regnat del seu fillastre ja es va començar la damnatio memoriae, però segurament va ser després. El tema dels noms reials és molt interessant. Jo vaig fer la tesi d’Alexandre el Gran com a faraó i una de les coses que vaig estudiar van ser els seus noms egipcis perquè quan es trien els noms sempre hi ha una ideologia al darrere.

    Quin significat tenen?

    Els faraons tenien cinc noms. Un era el del naixement i els altres quatre els hi posaven quan hi accedien al tron. D’Alexandre només es coneixien tres noms, la resta els vaig trobar en una peça oblidada al soterrani del Museu del Caire, que vaig redescobrir, la qual cosa diu que a l’època es van preocupar de fer una titulatura completa, per fer-lo faraó. D’altra banda, quan Alexandre va arribar a Egipte, els cultes als animals sagrats es van reactivar, ja que abans, en època persa, havien estat deixats de banda. I això va fer que m’interessés pels cultes a animals sagrats.

    Tots els animals eren sagrats?

    Els egipcis sempre van relacionar els deus amb animals i una de les maneres d’adorar-los era oferint-los mòmies d’animals com exvots. És a dir, l’equivalent avui en dia seria encendre una espelma en una ermita. En molts casos hi havia granges amb l’únic objectiu de matar-los i momificar-los perquè després la població pogués presentar-los al déu i això era un negoci establert. Compraven una mòmia d’un animal determinat, depenent del deu a qui li volguessin demanar alguna cosa, ja fos amor o la curació d’una malaltia, i la lliuraven als sacerdots. Hi ha cocodrils, peixos, serps, musaranyes, ibis, falcons, gats, gossos i un llarg etcètera.

    Hi ha qui defensa que els Ptolomeus ja no eren faraons com els antics.

    No hi estic d’acord i així ho he escrit en algun article. La dinastia ptolemaica és molt important perquè moltes de les coses que sabem d’Egipte, les sabem justament per aquesta època. És la més llarga de totes les que ha tingut Egipte, són 300 anys d’una mateixa família governant el país. La pedra de Rosetta és d’època ptolemaica i els temples que es visiten, tret de Karnak i Luxor, també.

    Pel que fa als noms, a Tutankamon també van canviar-li. En realitat, qui era?

    Hi ha qui diu que Tutankamon era fill d’Akenaton i una esposa secundària, però hi ha qui diu que seria un germà petit d’Akenaton. Va ser un període molt complicat i ara sortirà més informació, a partir d’estudis recents d’ADN. Vull dir, encara no ho sabem tot.

    La quantitat de peces que acompanyaven el faraó sembla la veritable maledicció.

    Nosaltres sempre diem que són unes 5.500 peces, però ara que les han mogut per portar-les al museu nou, al Grand Egyptian Museum, a les piràmides, han dit que són 6.000. Això dels números és relatiu perquè un parell de sandàlies, és un objecte o bé dos? I un carro desmuntat, quantes peces són, una o cinquanta?

    «Entre les cartes que va rebre Carter destaca la d’un nen irlandès que, amb dibuixos de jeroglífics, li deia que volia ser ‘egiptolista’»

    Com les estan bellugant? Carter explicà que utilitzà baiards per a cadascuna d’elles.

    És tot molt professional, han fet una feina espectacular, que ja està pràcticament enllestida. Al nou museu tenen laboratoris molt moderns i ho estan reconservant tot. De fet, hi ha peces que mai havien estat exposades perquè eren molt delicades o fràgils. Un dels aspectes més interessants és que a Egipte es conserva el material orgànic: cistelles, teles, mòmies, pell... Tot això quan treballes a Tarragona no ho veus, per exemple. D’una de les coses que estem més orgullosos al Griffith és que prop d’un 80% de la documentació que tenim està digitalitzada i disponible al nostre web. Però moltes de les peces de la tomba encara no s’han publicat i estudiat científicament cent anys després.

    Per què?

    En part perquè Tutankamon, en egiptologia, s’ha deixat de banda. És com si tant d’or fes angúnia a alguns egiptòlegs, com a sinònim de massa popular. Tot massa daurat, massa brillant. I en part perquè hi ha tendències i actualment predominen altres tipus d’estudis, com per exemple els de gènere.

    La màscara s‘ha estudiat?

    Fa poc s’ha fet anàlisi i investigació de la composició del metall. Aquella màscara no era per a Tutankamon.

    No són les seves faccions?

    Sí, ho són. Però en un principi anava destinada a una altra persona, segurament una dona, es va crear per a un faraó anterior, una dona que va assumir la reialesa. I la van retocar per a ell.

    Què va passar amb el penis?

    Tinc molt poca informació. Sé que quan el van embalsamar li van posar dret com a símbol de resurrecció, en relació amb el deu Osiris. El problema de la mòmia és que, quan la van investigar –ells parlen de fer l’autòpsia–, el procés va durar molts dies. Estava momificada d’una manera que no van poder fer un desembenat normal. És a dir, s’havien d’anar trencant parts i va quedar molt malmesa; el cap, per exemple, es va separar del cos. La mòmia ha sofert molt. Durant els anys s’ha reinvestigat en diverses ocasions i, en un moment determinat, el penis va desaparèixer.

    Es tracta de la fita més gran de l’arqueologia?

    Per mi, sí, tot i que no tothom coincideix. Conec molts egiptòlegs als quals els encantaria fer un descobriment similar. Però jo sempre dic que per protagonitzar un esdeveniment així, has de ser d’una determinada manera. Carter va estar sotmès a una pressió molt gran durant deu anys i al final va acabar bastant sol. Quan treballes a Egipte, encara avui en dia, és molt intens. Jo cada cop tinc menys ganes d’anar a una missió arqueològica. És molt bonic, però són sis dies a la setmana, moltes hores de treball a l’excavació i després la feina continua a l’hotel. És una bogeria. Doncs, ells, durant anys, van viure aquesta bogeria. Jo ja els hi regalo.

    Comentarios
    Multimedia Diari