Josep Maria Girona: «A principis del segle XX, com ara, hi havia polarització»

Una dona burgesa d’orígens reusencs que vol viure la seva vida, convulsió política i social als carrers de Barcelona, a principis del segle passat. Treballadors que s’agrupen entorn l’anarquisme per aconseguir unes condicions més humanes i una burgesia que no dubta, en la seva major part, a utilitzar la guerra bruta per impedir-ho. Aquest és l’escenari que planteja l’alcoverenc Josep Maria Girona Compte a la seva primera novel·la No me llames loca (Roca Editorial). Un relat històric amb tints de thriller que Girona presentarà dimecres dia 21 a la Biblioteca Popular de Valls, en el que és un dels escenaris de No me llames loca. Girona és periodista, escriptor i també professor de Comunicació Audiovisual a la Rovira i Virgili (URV).

S’ha endinsat en un període bastant convuls.
Sí. Les posicions eren molt radicals i l’acord, molt difícil. Una mica com ara.

Quins paral·lelismes hi ha?
En aquell moment assistíem a un règim de restauració borbònica amb dos reis, Alfons XII i Alfons XIII, després de la Primera República. En l’actualitat assistim a un règim de restauració borbònica amb Joan Carles I i Felip VI. Llavors hi havia el turnisme, en què liberals i conservadors s’anaven tornant a l’exercici del poder. En l’actualitat és el mateix amb PP i PSOE. En aquells moments el regionalisme servia per apalancar el sistema quan tenia dificultats i ara, fins al Procés, el nacionalisme, quan ha convingut, ha estat la crossa del sistema. I sobretot, aleshores i ara, la capacitat social i política per arribar a acords és gairebé nul·la. 

«En aquell moment es tractava d’un primer feminisme molt conservador, en què 
Déu segueix sent el centre de tot»

Ara fa cent anys es van aconseguir fites importants, com la jornada de vuit hores.
És cert que les vuit hores les van guanyar. Però les van perdre immediatament perquè la patronal va reaccionar i es va oposar a aquesta mesura.  

Patronal i obrers lluitaven amb totes les armes.
Els obrers s’agrupaven al voltant de la CNT i l’anarquisme s’apoderava dels carrers. Per tal de defensar-se els patrons, els empresaris, no van tenir cap problema en recórrer a la guerra bruta, amb l’aquiescència del govern civil i de les forces repressores. 

Li ha sigut difícil parlar amb veu de dona?
Una de les persones que més m’han influït en aquesta novel·la és la Flavia Company. Un dia, jo li vaig fer la mateixa pregunta, i em va respondre que dones i homes som iguals. El que canvia són les circumstàncies. Llavors, vaig aplicar el sentit comú.
La que més sobta és una iaia com l’Enriqueta pel que fa a la criança del seu fill i de la seva neta.
Són dues posicions confrontades. És a dir, en la criança del seu fill, ella va tenir una actitud absolutament masclista.

Els obrers s’agrupaven al voltant de la CNT i l’anarquisme s’apoderava dels carrers. Per tal de defensar-se els patrons, els empresaris, no van tenir cap problema en recórrer a la guerra bruta

Però ho reconeix.
I això és el que fa que prengui una determinació, la de no cometre amb la seva neta els errors que va cometre amb el seu fill. Sabia que si no formava la seva neta, el seu fill, que és com és per culpa seva, se la menjaria. I a partir de la novel·la volia preguntar-me com actuava una dona davant d’unes circumstàncies radicalment diferents de les d’ara.

Una dona burgesa.
La dona només podia treballar en torns de moltíssimes hores a les fàbriques perquè molt poques tenien la possibilitat de formar-se. La Julia, per contra, tenia capacitat adquisitiva i una cosa més important encara, la voluntat d’una àvia que volia que la seva neta fos mestressa del seu destí. 

És el moment del naixement de les biblioteques?
Aquí hi ha dos conceptes. Una és la Biblioteca Popular de la Dona. I l’altra, l’escola de bibliotecàries, on va estudiar la Julia. La Mancomunitat va ser qui va posar en marxa l’escola de bibliotecàries, d’igual manera que va posar en marxa escoles de capacitació agrària, escoles d’infermeres, la xarxa de telèfons de Catalunya o la xarxa de carreteres. En definitiva, va modernitzar el país. Entre altres coses, es requeria mà d’obra barata i experimentada i, per tant, una altra vegada tornem al concepte de la dona. 

l la Biblioteca Popular?
Davant la polarització, la Francesca Bonnemaison, pedagoga i escriptora, estava convençuda que una manera d’ajudar a rebaixar tensions socials era que les dones burgeses i les anarquistes, que pensaven diferent, tinguessin un àmbit de trobada en què les qüestions de gènere, que eren transversals, les poguessin unir. Es tracta d’un primer feminisme molt conservador en què Déu segueix sent el centre de tot. De fet, la mateixa Bonnemaison defensava que el primer paper era el de procrear. Però alhora, creia que si eren capaços de formar les dones, en la mesura del possible, no dependrien tant dels seus homes. I la primera Biblioteca Popular es va crear a Valls.

Com veu l’evolució dels drets de la dona en aquests cent anys?
Són dos moments històrics molt diferents. Avui dia la dona encara ha de seguir reivindicant per intentar tenir les mateixes llibertats, deures i drets que l’home. Tots ho veiem. Però cent anys enrere la dona era molt poca cosa, en aquest sentit. 

La dona només podia treballar en torns de moltíssimes hores a les fàbriques perquè molt poques tenien la possibilitat de formar-se.

Com d’importants van ser els burgesos en aquella època?
En aquella època i en l’actual tots som importants. La burgesia catalana va tenir un moment de reactivació molt important arran de la Primera Guerra Mundial.

La família Queralt-Robuster Sugranyes guanya molts diners.
Exacte. Però el poder de la burgesia està una mica vinculat al poder atàvic del masclisme. En el sentit que ells el que volien era guanyar-se bé la vida. I dins d’aquest àmbit, els personatges de la novel·la tenen postures diferents. N’hi ha que estan d’acord en seguir aixafant l’obrer i n’hi ha que volen negociar, transigir i pactar. Però malauradament van guanyar els radicals, perquè el període s’acaba amb el cop d’estat de Primo de Rivera. 

Pel que fa a l’anarquisme, ens ha arribat com un dimoni. Realment ho és?
Jo ho diria d’una altra manera. Hi havia partidaris de la negociació i el pacte. Altres, però, van començar a matar. I la burgesia, al seu torn, responia a la violència amb violència. Va passar el mateix que en l’àmbit burgès. Va guanyar el bàndol més radical.

Sembla Chicago, anys vint.
Sí, tot i que les circumstàncies són diferents. El pistolerisme a Barcelona en aquella època va existir i va provocar moltes víctimes.

«És una època apassionant en què hi havia de tot. Feminisme, catalanisme, anarquisme, moda, pistolerisme i
feliços anys vint»

Quant als burgesos i als poders fàctics, tothom hi estava d’acord fins que es topaven amb el regionalisme...
El regionalisme o el nacionalisme té un problema i sempre l’ha tingut. És compaginar els interessos de classe amb els nacionals. Això sempre ha estat així. 

Per quin motiu ha viatjat fins a aquesta època?
Primer, per allunyar-me del soroll de l’actualitat. I després, com que soc periodista, m’agradava més situar-me en una altra època. Vaig pensar en la República, en la dictadura, en la guerra civil, fins i tot en la transició, però són temes molt gastats. En canvi, situar-me en el primer quart de segle em semblava que podia ser més atractiu perquè potser no es coneixia tant. I quan t’hi poses, t’adones que és apassionant. En aquella època hi havia feminisme, anarquisme, catalanisme, moda, feliços anys vint, pistolerisme... Hi havia de tot. Era una societat absolutament abrandada. 

El títol m’ha fet pensar quan van utilitzar la bogeria per inhabilitar Juana la loca.
No hi havia pensat mai en Juana la loca. El concepte el veig des d’una altra perspectiva. Quan dues persones no s’entenen, quan tenen dues posicions radicalitzades, com passa en la societat actual i com passava fa cent anys, es discuteix, es baralla i fins i tot es matava llavors. Això és gravíssim, però per mi hi ha una cosa encara molt més greu, que és que en un moment determinat a una persona se li digui boja. Això vol dir que se la inhabilita per parlar amb l’altre interlocutor, per buscar qualsevol mena de solució de consens. I això és el que la Julia no tolera.