Pep Coll: «Pensàvem que la religió institucionalitzada retrocedia, però de cop veiem que no»

L’escriptor Pep Coll viatja a la Segona Guerra Mundial amb la seva última novel·la, La llarga migdiada de Déu, publicada en català per Proa i en castellà per Planeta, on el maig del 1940, Samuel Silverstein, un transportista d’origen jueu, es troba atrapat dins de l’èxode de fugitius que les tropes nazis empenyen cap al Midi. Una novel·la que reflexiona sobre la supervivència, sobre el pas a l’edat adulta en temps de guerra i sobre la fe i el paper de Déu.

França va ser l’únic país on els nazis van utilitzar la policia autòctona per fer maleses?

El mariscal Pétain va pactar amb Hitler que una part de França no l’envairien, que la controlarien ells, la qual cosa va suposar que els gendarmes havien d’atrapar jueus quan els alemanys els ho demanaven per enviar-los als camps de concentració. Aleshores, es trobaven en una situació extrema, de negar-se i esdevenir herois o bé ser uns col·laboradors. A França no hi havia aquest antisemitisme furiós d’Alemanya, ni aquesta estructura tan bèstia de portar-los amb aquest sistema ferroviari. Els francesos els havien d’anar a detenir d’una forma més barroera i per això a vegades se’ls hi rebotaven, que és el que explico al llibre.

En aquest moment el mal menor era Franco.

Hi havia dos països possibles de salvació, un era Suïssa, però no els volia. Els suïssos deien que «Suïssa és una barca petita i si ve molta gent, s’enfonsa», que és una metàfora actual. Llavors, l’únic lloc possible era Espanya. Aquí, l’any 40, al començament, els retornaven. Però va arribar un moment, cap al 42, que Franco va veure que Hitler podia perdre la guerra, per la qual cosa intentà estar bé amb americans i anglesos. Aquests li van exigir que autoritzés unes entitats a Barcelona que poguessin acollir els jueus fugitius. Franco va acceptar, sempre que no es quedessin a Espanya.

Vostè ha fet la ruta dels personatges?

Sí, naturalment. Des de Catalunya, a partir de maig, els Pirineus es veuen amb poca neu perquè és la cara sud. Però de l’altra banda, la neu i el gel continuen fins ben entrant l’estiu i això ho has de veure.

En quin moment les famílies decidien cedir els fills, una cosa tan dolorosa...

Els hi costava molt. Per una banda, aquestes famílies pensaven que poca cosa més els podien fer els nazis, havien hagut de marxar d’Alemanya, els ho havien pres tot. Ningú es podia imaginar el que els podia passar. En principi eren bastant reticents a cedir els fills. Però quan van veure que realment la cosa perillava va ser quan els van lliurar a la Creu Roja Suïssa per portar-los a Bèlgica. Quan els nazis la van envair, els van desplaçar a la França lliure, on també van arribar.

Com funcionava la xarxa de rescat?

Algunes famílies, sobretot les que estaven en camps de concentració, feien veure que la nena o el nen havia d’anar al metge, alguns gendarmes feien els ulls grossos i quan eren a fora ja hi havia algú que s’encarregava de recollir-los i intentaven amagar-los en masies com si fossin fills. A més a més cobraven 100 o 200 francs perquè aquestes entitats tenien bastants diners, ja que als EUA hi havia molts jueus rics. I com que allà tampoc no els deixaven entrar, tot plegat era una mica per curar-se la mala consciència. Per exemple, quan aquests jueus arribaven a Espanya tenien l’hotel pagat, a partir del 42. Abans, no. Abans es va donar el cas tan conegut del Walter Benjamin a Portbou, l’any 40, que l’havien de retornar i van dir que es va suicidar. Fet que encara està una mica per demostrar.

Però havien de travessar els Pirineus fugint.

Sí, encara que els acollissin, ells havien de fugir. Per això els alemanys van posar als Pirineus un cos especial, els caçadors de muntanya. És a dir, no era la Gestapo. Eren soldats alpinistes, molts d’ells aficionats a la muntanya, ben equipats, que es posaven a fer de guardes amb els duaners i a precintar els colls més elevats del Pirineu. Per exemple, al Port de Salau, per on van fugir molts republicans de la Guerra Civil Espanyola, els alemanys hi van posar una duana. Per aquí va fugir el meu pare mateix.

Fins a quin punt és important mantenir el dia a dia per als joves de l’orfenat?

El més important era sobreviure i això vol dir defensar-se. Aquests nois interns portaven anys allà, del 38 al 44, són 6 anys, es van fer adolescents, per tant, la seva crisi com a adolescents, el descobriment del sexe i tot això va afegida a què estan perseguits. Ells saben que els estan buscant, els gendarmes tenen les seves dades. En aquesta situació, potser en comptes d’ensenyar-los llengua alemanya o francesa, els serà més útil la gimnàstica. Si et persegueixen, posa’t en forma per córrer o bé potser la música. Matèries que són considerades maries, potser en determinades situacions de supervivència han de ser les principals. I és això el que jo m’he plantejat.

Ha volgut fer un homenatge als catalans? Això també és d’avui dia.

Habitualment, quan es parla dels exiliats a França, diuen els espanyols exiliats republicans. Però allò era un cassoulet. A Lleida diem cassola de tros, una olla on poses de tot. Perquè hi havia republicans, anarquistes, trotskistes, estalinistes i entre ells estaven a matar.

I es mataven.

Però hi havia catalanistes, gent d’estat català que van espiar per als anglesos. Alguns van tornar a Barcelona, com explico a la novel·la, i enviaven informes als anglesos sobre els moviments de l’exèrcit espanyol. Sembla que els havien promès que després els ajudarien amb Catalunya... La realitat és que ja els estava bé Franco perquè controlava els comunistes. El pànic al comunisme era general a tot Europa, després de la Revolució Russa.

El ‘colporteur’ sembla un manter d’avui dia...

Aquest és un ofici tradicional francès. Eren venedors ambulants que portaven tota la mercaderia a l’espatlla, però no amb una motxilla de roba, sinó de fusta. És a dir, era com una autèntica calaixera. Portaven coses menudes com ara botons, estampes, molta cosa religiosa, sabonets, fulles d’afaitar, fins i tot aigua beneïda, caramels i coses petites, gormanderies també. Amb la motxilla aquella estaven dies i dies fora, caminant i a vegades en bicicleta. Anaven per les granges, a masies aïllades. Un manter també seria una mena de colporteur. Aquest personatge quan es troba davant d’aquesta tragèdia familiar que pateix, d’aquest buit, que n’hi ha per desaparèixer, per suïcidar-se, troba aquest nen esgarrat i el salva en certa manera, però ell també se salva gràcies al nen.

Per què cada personatge és un capítol?

És una novel·la coral. Llavors, vol dir que més que complicada és complexa la manera de lligar-los. De fet, el personatge del Samuel és com el pal de paller, els altres són branques. La branca principal seria l’orfenat de la Creu Roja suïssa, però després, altres en són els exiliats espanyols i, per descomptat, els alemanys.

Un militar filòsof.

Un capità. M’interessava posar un alemany intel·ligent, que no fos aquest tòpic, nazi, altot amb els ulls blaus, degenerat, sinó que fos un pensador, per veure si realment la ideologia nazi tenia alguna arrel de la filosofia dels grans pensadors alemanys. Ell intenta justificar el nazisme des de la filosofia de Nietzsche. El que m’ha sorprès, i això que vaig estudiar filosofia, és que tots aquests filòsofs eren antisemites, Kant, Schopenhauer, Hegel i Nietzsche. Però era un antisemitisme no racial o biològic, sinó més cultural. És a dir, criticaven els jueus perquè són com una tribu que continua arrapada a les seves tradicions de milers d’anys enrere. No han canviat res.

I van influir en el nazisme?

No. Ells li van voler donar un aire de dir que els grans pensadors alemanys ja anaven per on anaven ells, però no té res a veure. Nietzsche parla del superhome, però no té res a veure amb aquest nazi amb botes, galifardeu que té dos dits de front, sinó que és un intel·lectual, que ha superat la mort de Déu, que pot viure-hi sense ell i, per tant, s’enfronta a dependre d’ell mateix, a no obeir ningú, és una nova moral. Ells van utilitzar Nietzsche en el seu favor i quan va morir, la seva germana va manipular la seva obra per presentar-lo com un prenazi.

Déu s’ha aixecat d’aquesta migdiada?

Almenys l’han volgut despertar, només cal veure què fa Putin, assistint a rituals religiosos a la missa de Nadal. Aquest llibre el vaig acabar fa dos anys, quan ningú pensava en el que passaria a Ucraïna, amb la bestiesa aquesta de voler-la envair. Semblava que Déu havia desaparegut, però ara sembla que l’hagin anat a despertar. I amb els aiatol·làs passa una mica el mateix. A finals del segle XX molts pensàvem que la religió institucionalitzada, com a poder, anava retrocedint, que les societats cada vegada eren més laiques. Però de cop veus que no, que Déu fa migdiada i, per tant, de tant en tant, més que despertar-se ell, el desperten.