Àngels Fitó és la rectora de la UOC. Un dels seus eixos estratègics és fomentar tot l’àmbit rural perquè la UOC facilita l’accés a la formació des de qualsevol punt del territori. De fet, l’alumnat de les Terres de l’Ebre a la UOC ha passat de 875 alumnes l’any 2014 als 1114 del darrer curs.
Quin és el paper que té la UOC en un territori rural?
La presència de la UOC al territori ha anat creixent a mesura que augmentava la connectivitat. És la idea fundacional de la UOC: allà on arribi la connexió arriba l’oportunitat educativa. Un dels nostres principals atributs és la capil·laritat, arribar al mateix nivell de qualitat i de servei a qualsevol punt del territori. I això amb el temps s’ha anat posant en valor perquè s’ha anat incrementant la percepció dels beneficis que comporta viure en un àmbit rural, i aquest també s’ha anat dinamitzant. I també el teletreball ha permès poder desenvolupar-se professionalment sense haver de renunciar allí on vols viure. Jo crec que la UOC forma part, doncs, de tot aquest conjunt d’instruments i polítiques per intentar revertir el despoblament.
Com s’ha anat adaptant la UOC als canvis digitals?
La UOC sorgeix d’una oportunitat tecnològica. Hem de pensar que quan es va fundar encara no existia la www. De fet, vam ser el primer campus virtual del món. I en aquest sentit l’evolució de la UOC també ha anat marcada i ha d’anar marcada, i això ens exigeix molt, amb l’evolució que han fet les tecnologies. D’una banda, s’ha modernitzat el campus, augmentant la diversitat de formats en els recursos d’aprenentatge, incorporant molt el material multimèdia. Ara estem experimentant també amb la realitat virtual.
Com afronteu la intel·ligència artificial?
Ens marca un punt d’inflexió important; té riscos, però ens suposa una gran oportunitat, entre d’altres, de poder personalitzar encara més el suport a l’aprenentatge que donem al nostre estudiantat. Tenim tot un pla d’actuació que preveu, entre d’altres, formar l’estudiantat en l’ús ètic, conscient i responsable de la intel·ligència artificial i, d’altra manera, per redissenyar totes les activitats d’aprenentatge perquè sigui un complement i en cap cas un mecanisme per evitar el propi aprenentatge.
Vostè és una de les poques rectores dones del país...
Sí, de les 12 universitats a Catalunya només som dues rectores, i fa un any no n’hi havia cap. Això és un reflex de la tisora de gènere que es produeix en l’àmbit universitari. Hem de pensar que actualment accedeixen a la universitat més dones que homes. A mesura que avança la carrera acadèmica, a nivell de doctorat, pràcticament arribaríem a la paritat. I després, en totes les trajectòries que hi ha a partir del doctorat la presència masculina és superior. Jo estic convençuda que això s’anirà revertint en el pas del temps.
Quins són els reptes de les universitats d’avui dia?
Crec que a Catalunya, en general, tenim un sistema universitari d’èxit tenint en compte els resultats obtinguts amb els recursos invertits. Venim d’una història d’infrafinançament persistent i, malgrat això, crec que hem demostrat una resiliència digna de ser considerada. De vegades crec que hi ha campanyes de desinformació envers el valor públic de l’ensenyament superior. Però jo en aquest sentit m’aferro a les dades, que no donen lloc a cap dubte: com més gran és el nivell d’estudis, millor és la inserció laboral en tots els sentits, amb més estabilitat i millor remuneració en general. Això no vol dir que les universitats no tinguem la necessitat de ser prou àgils per adaptar-nos a un entorn de canvi constant. De reptes n’hi ha molts, com la pròpia transformació digital. Jo crec que les universitats necessiten, d’entrada, reforçar les vocacions docents. També tenim un repte amb la transferència de coneixement al conjunt del sistema productiu; de renovar plantilles, d’eliminar burocràcia i, en definitiva, de ser més atractius per al conjunt de l’estudiantat.
Avui dia hi ha moltíssima competència d’acadèmies.
Crec que anem cap a un context en què la formació cada vegada ha de ser més flexible, ha de permetre més, diguéssim, la hibridació de disciplines, que hi hagi itineraris oberts. Ha de donar sortida a la gent que es forma al llarg de la vida i que moltes vegades els que estudien cada vegada seran més persones que no venen d’una primera titulació i una primera ocupació, sinó que venen de processos de formació prèvia, i això significa que hem de ser capaços d’obrir els itineraris. D’altra banda, també hem de procurar que la transició de la formació professional al grau sigui tan fluïda com sigui possible.
