La Fontcalda: història, tradició i religiositat a la Terra Alta
L’harmonia paisatgística, la serenor i el refugi d’ascètics ha forjat des de l’antigor la història d’aquest indret, al qual els gandesans van fer el tradicional romiatge diumenge passat, 7 de maig

Romiatge i festa al santuari de la Fontcalda, el cap de setmana passat.
Qui arriba a la Fontcalda, sense haver-hi estat mai, li impressiona el paisatge. Pot mirar de cara els quatre punts cardinals i tot és encantador. Tot sorprèn; el riu travessant les acanalades gorges per on discorren les aigües transparents de llargues piscines naturals, estretes i fondes; les muntanyes amb les cavitats de les coves per poder-s’hi refugiar; els estrats de roques verticals a la Serra del Crestall que eren l’única entrada per corriol estret, per arribar al lloc, sinuós i de fort desnivell; i al fons, davall del Santuari Marià, els «xorros», dolls d’aigua calenta sorgits del sí de la terra, record d’un volcà apagat; i, ben a prop, la cova on li va aparèixer a un pastor de Prat del Comte, la Mare de Déu bruna pel fum de les fogueres dels que s’hi albergaven. El bon pastor, entusiasmat per la troballa, es posà la imatge al sarró, marxant de cara casa, i la Verge li desaparegué tornant a la cova fumada. Però l’home orgullós d’haver-la trobat, amb voluntat d’ensenyar-la a la gent de Prat, repetia l’operació, i sense entendre el perquè, li tornava a fugir del sarró. Recordant la troballa del pastor del seu poble, també els habitants de Prat de Comte l’estimen com a seua i hi celebren romeria.
Tanta harmonia paisatgística, serenor i refugi d’ascètics ha forjat des de l’antigor la història de la Fontcalda. Ramon Berenguer IV, quan donà els territoris de la Batllia de Miravet a l’Orde dels Templers l’any 1153, es reservà pel gaudi reial, l’indret de la Fontcalda. Un dels seus descendents, Pere III, l’any 1337, coincidint amb la convocatòria de les Corts Generals de la Corona a Gandesa, feu donació, del terme i la font termal a la seua Universitat. Aleshores l’Orde dels Trinitaris hi establiren el convent i l’església, i els gandesans hi celebraren un romiatge anual. L’indret era molt visitat quan advertiren que les aigües termals remeiaven el reuma i l’artrosi. Arribaven peregrins d’arreu, atrets per les miraculoses fonts i, fins i tot, a principis del segle XX hi funcionava el Balneari de la Fontcalda, truncat per la guerra civil.
La gran apoteosi d’arribada de romers coincidí amb l’estada al convent dels Àngels d’Orta, situat a deu quilòmetres riu amunt, del fraret llec Salvador Pladevall. L’humil fraret, famós miracler que curava desvalguts i retornava la veu als muts, omplia la Fontcalda i Orta, a meitat segle XVI. És famosa la història de quan uns biscaïns portaren la seua filla muda, i el fraret li retornà la veu, començà a parlar en català. En ser preguntat, respongué: «És cert. La Verge ha obrat la gràcia que la vostra filla enraoni. Però perquè la gent d’aquesta terra entenguin la meravella, parla en català...quan torneu a la vostra pàtria parlarà basc, com correspon...» Cridat a Castella pel mateix rei Felip II per guarir-li la gota ell li parlà en català i convivint a palau enraonaven cadascú en la seva parla. Salvador es feu famós i tants romers celebraven un novenari a la Fontcalda que s’hagueren d’eixamplar les cel·les pels hostatges i el Santuari.
La tradició va unida a la història. Els gandesans, creients i agnòstics, consideren la seua Mare, la Verge de la Fontcalda. Aquest passat diumenge s’hi va celebrar el romiatge, acudint tota la joventut de la ciutat i multitud de romers a peu o motoritzats. El migdia abans, els xiquets sortiren pel carrers cridant a l’uníson, «A la Fontcalda...a la Fontcalda», a la vegada que les quatre campanes de l’església dringaven a tota força. A peu vam sortir de l’església de l’Assumpció de Maria, unes 400 persones. Mossèn David va beneir el terme, a les darreres cases de la població, recordant la sequera que pateixen els camps. A la Fonteta, es va fer la pregària pels difunts, i al Cap de la Costa, havent-hi esmorzat, es va cantar la «Salve» i, camí avall, a uns centenar de metres del Santuari, es va entrar al temple en processó, cantant el Rosari. Durant la missa dotzenes de xiquets i xiquetes rodejaven l’altar, on per dispensa papal hi resta soterrat el savi teòleg gandesà, Dr. Joan Baptista Manyà. Les mares hi porten rams de flors i a un costat i l’altre del temple apareix les pintures de Sant Salvador, de Joan Lahosa, en senyal de pregària. A l’homilia de Mn. David, va recordar l’estimació de tots els gandesans a la seua Mare de la Fontcalda i l’estreta comunió que els uneix. Tanmateix va manifestar solidaritat pels necessitats que aquest any s’han establert de nou a la ciutat i des de Càritas se’ls auxilia. Malauradament, es disposen de menys aliments per repartir i més famílies per assistir. Va demanar ajuda i ahir dissabte es va fer una gran recapta als diferents establiments, on participaren una trentena de voluntaris per satisfer les necessitats dels propers mesos als nous vinguts. Cantant els gojos a la Mare de Déu, van passar per seu cambril centenars de romers, amb devoció i estimació.
En acabar l’acte religiós, va continuar la festa amb el ball dels gegants Gori i Fontcalda, al so dels grallers, amb la plaça repleta de la gernació que s’hi concentrava. Havent dinat, a les 5 de la tarda es va celebrar el rosari recordant els malats, i a les 8, ja de tornada, els romers, en processó van entrar al temple, al darrera de l’abanderat, el rector i les autoritat, pregant i cantant. Va ser un romiatge d’alta participació, devoció, festiu i compenetració popular.
La història, la tradició i la religiositat de Gandesa marxen aparellats recordant la Fontcalda. Són 600 anys que els gandesans anem en romeria al Santuari de la Mare de Déu. I per l’any que som, tant mancat de pluges, es bo recordar la nota que el rector, Dr. Onofre Català, escrivia als llibres parroquials. «Era l’any 1648 i siga memòria per la posterioritat que el dia 6 de maig...havent sembrat una bona quantitat de llavors es patia molta sequera... i si Déu no feia ploure no teníem cap esperança de collir res del sembrat, va ser decretada una solemne processó amb pregàries a la Verge de la Fontcalda... i el vicari, Mn. Verdala, va portar penjada al coll la imatge de la Verge tot el camí. De cop, va començar a ploure i va durar dos dies i dos nits, sense parar...» És un record del passat que ens omple d’esperances pel present quan els camps els tenim assedegats i les plantes necessiten pluges per sobreviure.