Com passen els anys! Detalls de conversa que, tard o d’hora, tothom té

«Sabeu quin és el meu mal? Massa anys». Aquesta és una de les molt bones frases que conté una de les grans peces teatrals d’Ignasi Iglésias, Els vells, obra que es va estrenar el 1903 i que va tenir una gran èxit a casa nostra, interpretada pel magnífic Enric Borràs, el qual, només sortir a l’escenari, sense obrir boca, ja rebia grans aplaudiments.

Per als més joves, tots aquests noms i la majoria dels clàssics catalans de l’escena, els vindran tant de nou que seran una altra mostra palmària de com de malament està la nostra cultura.

Tanmateix, els qui encara llegim (perquè veure en un teatre alguna peça nostrada de més de cent anys és quasi un miracle) tenim referències escrites de maneres de parlar que tenien els nostres avis. I en cada paraula, hi havia brins de saviesa.

«Com més anys, més desenganys» deia mon onclo; i una altra de ma mare: «Els anys, tot ho desfan». I el mot «tot», volia dir allò que precisament vol dir.

He vist passejant pels carrers de la ciutat comtal un senyor rellevant que, fa un temps, pels volts dels Jocs Olímpics, es menjava el món. Ara passeja lentament amb un caminador observant, atònit, el gran despropòsit en què s’ha convertit Barcelona.

Moltes persones grans, a diferència d’altres que se n’avergonyeixen, no tenen cap rubor ni consideren humiliant passejar pels carrers de la capital sempre atrafegats amb el bastó o el caminador.

Recordo diàfanament un soci del FC Barcelona, a només un pas de la momificació, que, a empentes i tremolors, baixava amb fúria els centenars d’escales d’accés del Camp Nou després d’un partit en el qual el Barça n’havia sortit vencedor, però que no havia jugat tal com Déu mana. Una demostració més que amb això sol n’hi ha prou per continuar vivint encara que amb prou feines ens aguantem drets.

Fer anys, per a moltes persones resulta un patiment i un calvari. Encara més si la salut justeja. En canvi, n’hi ha d’altres que es dediquen a col·leccionar esqueles de parents, coneguts, saludats o anònims i van pensant: «Mentre no hi surti el meu nom, ja poden anar passant».

Aquests temes solen provocar un cert desassossec quan són exposats en reunions, dinars o sopars de duro. Molta gent encara s’esgarrifa perquè, per pròpia experiència, associem la vellesa a tota mena de xacres i limitacions que dignifiquen poc o gens la vida.

Malgrat tot, viure molts anys no ens hauria d’espantar. El Gènesi ens explica les edats en les quals van morir la gran majoria dels nostres pares biològics segons les escriptures sagrades i, sobretot, abans del Diluvi.

Adam va morir als 930 anys; Set (el seu tercer fill), als 912; Enoix, fill de Set i nét d’Adam, als 905; Quenan, fill d’Enoix, als 910; Mahalalel, fill de Quenan, als 895; Jèred, fill de Mahalalel als 962; Henoc, fill de Jèred, atenció: als 365; és cert que en comparació amb els altres, no va viure tant, però és que era tan bona persona i era tan perfecte que Déu se’l va endur cap al cel en un carro de foc, en cos i ànima, sense fer-lo passar pel tràngol de la mort. D’aquí que l’edat que tenia no fes pujar ni baixar.

Matusalem, fill d’Henoc, va morir als 969 convertint-se en la persona que va viure més de tots els antics, inclòs el pare Adam. D’aquí l’expressió «ser més vell que Matusalem». Per molt que remeneu la Bíblia, enlloc no hi trobareu el secret de la seva longevitat.

Lèmec, fill de Matusalem, ja va anar enrere: va morir als 777 anys i Noè, fill de Lèmec, amb la feinada que se li va girar, va arribar als 950. La gràcia de Noè és que els seus tres fills: Sem, Cam i Jàfet, van venir al món quan ell feia 500 anys. D’això, se’n diu tenir esma!

Els fills de Noè també van viure centenars d’anys, però a mesura que anem avançant amb el temps, la durada de la vida es va escurçant. De fet, val a dir que al mateix llibre del Gènesi (6:3), Déu Pare ja ens fa creu i ratlla i, després del Diluvi, limita l’edat màxima d’una persona fins a 120 anys, precisament l’edat que va traspassar Moisès.

Jo m’hi conformo, encara que només sigui per a poder mortificar tots els qui m’envoltin.

Nat a Vilallonga del Camp durant els anys seixanta del segle passat, la qual cosa ja ens indica que el carro va pel pedregar. Periodista per vocació fins que el sistema et fa avorrir l’ofici. Escriptor per vici i per amor pervers a la misèria. Guionista del Marcel·lí Virgili del Versió RAC1, la qual cosa demostra que ja vaig néixer envellit. A partir d’ara, tot fa baixada.