Súbdits i senyors, un món que perviu. Les ovelles britàniques ploren la mort del seu pastor reial

Classisme. El que s’ha vist aquests dies a Londres legitima el privilegi de naixença molt més enllà de la corona. Sacralitza una societat classista que perviu sense problemes en democràcia

La mirada

No hi ha a Europa una societat més classista que la britànica, particularment l’anglesa. L’acceptació natural del bressol com a font de privilegis troba en aquell país un assentiment generalitzat. Hi ha fins i tot una divisió lingüística que marca la pertinença a una classe social o una altra. Aquesta divisió va més enllà del vocabulari per endinsar-se en el terreny de l’accent. Parlar l’anglès dels rics. És fàcilment observable a la cambra dels comuns només parant l’orella i comparant com sona de diferent –amb les excepcions que sempre cal tenir en compte– la llengua franca del món modern quan qui parla és un tory i quan ho fa un laborista.

Un classisme que es legitima també, per posar un altre exemple, en l’inacabable llistat de normes d’etiqueta pensades per a indicar clarament en quin graó de l’escala social està situat cadascú.

No és que al continent no hi hagi categories socials i que aquestes no segueixin funcionant a ple pulmó. Però hi ha una diferència en el grau d’acceptació i crítica que aquesta situació mereix. La riquesa heretada és, al Regne Unit, un fet natural, voluntat divina, en diríem abans que la filosofia matés Déu, mentre que al continent és percebuda com una injustícia difícil de combatre i que mereix ser qüestionada, si més no moralment.

La monarquia britànica juga un paper cabdal en el manteniment d’aquest ordre de coses. No és només la unitat de la corona o la permanència de l’estat més enllà de les batusses polítiques del dia a dia on la reialesa britànica té un paper justificat des del punt de vista polític. En el cas dels britànics, els royals són també una font de legitimació d’un determinat tipus de societat que troba en la corona el seu complement vitamínic per mantenir-se en plena forma en ple segle XXI.

La mort d’Elisabet II, descansi en pau, ha permès assistir en directe a través de les moltes hores d’emissió televisiva a la pervivència d’aquest món de súbdits i senyors que no ha tingut problema en ancorar-se també en el ventre de les societats democràtiques. La pompa i circumstància d’aquests dies ha estat –i així serà també en l’episodi de la coronació de Carles III– un recordatori al poble britànic, i de retruc a tot el món, de la piràmide social que sempre sobreviu independentment del model de societat –democràtica, autoritària, dictatorial, etc.– en el qual hagi de fer-se forat.

Les audiències mundials, la fascinació provocada per l’espectacle del dol nobiliari i la seva posada en escena demostren com estan (estem) de necessitades les ovelles de pastors. El poder és una ombra a la paret –en una encertada frase dels guionistes de Joc de Trons– i necessita aquestes cerimònies per projectar-se de manera recurrent en la memòria dels ciutadans. La simbologia i els ritus –en aquest cas funeraris– són imprescindibles per recosir els països i adobar l’orgull patri i el sentiment de pertinença.

Però l’espectacle britànic va més enllà d’aquestes qüestions, diguem-ne patriòtiques, que serveixen igual per a una reina que per a un tirà autocràtic. El que hem vist a Londres aquests dies serveix també per legitimar i donar cobertura al privilegi de naixença. I no ens referim a la reina, o a la casa reial, o no només, sinó a un entramat social de desigualtat cada cop més acusat. No és casualitat que el Regne Unit sigui el país amb més obesos d’Europa. Ho és perquè és el primer lloc on la dificultat econòmica per tenir una dieta saludable per impossibilitat de pagar-la va deixar de ser una excepció ja fa uns quants anys.

La monarquia és un anacronisme que perviu únicament –no és un argument menor– perquè la seva eficàcia en favor de l’estabilitat –almenys al Regne Unit– està fora de dubte. Però manifestacions com les d’aquests dies haurien de provocar en qui de veritat creu –sigui des del progressisme o des del conservadorisme– que homes i dones naixem iguals, un punt de desesperança. Davant la televisió se’ns ha fet palesa la naturalitat amb què acceptem la condició de súbdits. Serà perquè forma part de la nostra naturalesa i per això ens agafa plorera quan se’ns mor el pastor.

Temas: