Àmbit metropolità del Camp de Tarragona. Sí, però

Aquest cop sí? De moment, això sembla. Fa unes setmanes es van presentar les Directrius de planejament urbanístic de l’àmbit metropolità del Camp de Tarragona, un document previ a l’avanç del Pla director urbanístic corresponent. Si tenim en compte que l’acord de fer aquest PDU es va fer al juliol del 2020, no es pot dir que hi hagi una gran velocitat, però com que portem dècades d’intents fallits, més val confiar que sí, que aquest cop sí.

Com que he escrit repetides vegades sobre la necessitat d’aquest tractament metropolità a l’àrea central del Camp de Tarragona, no puc menys que felicitar-me que anem avançant, però també he de dir que el que anem coneixent em genera alguns interrogants. Està clar, i s’ha dit i repetit, que això que s’inicia ara és, només –i ja és prou!– un pla urbanístic, que ha de tenir tota l’ambició, però que no ha de pretendre ser res més. Però, és clar, el mateix document té un capítol sobre governança que apunta més enllà, i no fa massa el mateix director general d’urbanisme parlava en la mateixa direcció.

De Pla a entitat metropolitana

Aquesta possibilitat, que d’un document urbanístic n’acabi sortint també una altra cosa, no és estranya. L’antecedent més proper que tenim, l’Àrea metropolitana de Barcelona, té també aquest origen.

A partir del Pla d’ordenació urbana de Barcelona i àrea d’influència, del 1953, va quedar fixat un àmbit de 27 municipis que després –molt després, el 1974– seria el vigent Pla general metropolità de Barcelona; i el mateix any, amb el mateix àmbit, es va crear la Corporació Metropolitana de Barcelona.

Això va durar fins al 1987, en que la CMB va ser dissolta i substituïda per dues entitats metropolitanes, l’àmbit de les quals no se sap com es va fixar, però sí que va quedar clar que no havien de coincidir, no fos cas... i així l’entitat metropolitana de transports tenia divuit municipis, i l’entitat metropolitana de medi ambient, trenta-dos.

I així arribem al 2011, en què es crea l’actual Àrea metropolitana de Barcelona, a base de sumar les dues entitats metropolitanes existents, sense més justificacions. El més preocupant és que el primer àmbit del 1953, que s’ha anat perpetuant, va ser decidit la nit abans que l’anomenat Jefe Nacional de Urbanismo –el franquisme ho tenia clar: Jefe– s’hagués de pronunciar, sense gaires estudis previs.

Per què és significatiu tot això? Doncs perquè, en el cas del Camp de Tarragona, ni a l’acord de juliol de 2020 ni a les directrius d’ara es justifica l’àmbit adoptat. Un àmbit que ha passat de sis a set municipis, però en cap cas amb una explicació raonada.

Tres possibles incorporacions

Que consti que aquest àmbit pot ser viable. En el camp dels espais metropolitans, no hi ha cap definició canònica, indiscutible, i hi podria haver moltes opcions. Però seria raonable que fossin més justificades, tant les afegides com les descartades. A tall d’exemple, crec que hi ha almenys tres àmbits que hagués estat bé considerar.

1. Almoster i Castellvell del Camp. Dos municipis que formen pràcticament un contínuum urbà a còpia d’urbanitzacions de primera/segona residència, i pràcticament enganxats a Reus. De fet, el Pla territorial parcial del Camp de Tarragona els tracta com a centres urbans en continus urbans, i els assigna una estratègia de centralitat amb el doble objectiu d’admetre i afavorir les operacions urbanístiques de millora de l’estructura urbana i creació de centralitats que exigeix un continu residencial especialitzat que actua de forma conurbada amb la ciutat propera. La connexió d’ambdós municipis amb Reus és evident, i em semblaria raonable tractar-los conjuntament.

2. El Catllar i els Pallaresos. Dos municipis propers a Tarragona i absolutament connectats. Els creixements de tots dos –els darrers trenta anys, el Catllar ha més que triplicat la població, i els Pallaresos l’ha multiplicat per set– no s’expliquen si no és pel trasllat de gent de Tarragona que, això sí, molts cops continua treballant i fent vida a la ciutat.

3. El Morell, la Pobla de Mafumet, i Perafort. Les directrius, i l’acord de formulació del PDU, inclouen el municipi de Constantí, amb molt bon criteri, atès el seu caràcter industrial amb molta població tarragonina, reusenca, i del Camp, que hi treballa. Però això mateix es pot dir d’aquests tres municipis, que contenen bona part del sòl industrial petroquímic d’aquest àmbit central, i també bona part dels llocs de treball de població de tot aquest àmbit.

Hi podria haver més propostes? És clar que sí. He assenyalat aquestes perquè em semblen les més clares, les que hagués considerat d’entrada. Hi hauria raons per a rebutjar-les? També seria perfectament possible, però crec que hagués estat bé l’esforç de plantejar escenaris alternatius.

De plantejar-los, això sí, amb mètode i dades, i no pas amb una pregunta al soi-disant procés participatiu, i amb l’exercici infantil d’enganxar gomets en un mapa, sense cap criteri científic.

I com que ja hem vist que això de fer servir un àmbit urbanístic per a configurar ens metropolitans no és el primer cop que passa, potser que, ara que hi som a temps, afinem més bé i a consciència, per no haver-ho de lamentar després, com ho lamenten a Vallirana, municipi absolutament metropolità, exclòs de la CMB i de l’AMB, que porta anys demanant ser-hi inclòs, sense cap resultat.

Quedi clar, però, que la feina feta fins ara em sembla una bona base. Hi ha molta informació, molt útil. I portem tant de temps sense una visió conjunta que, ni que sigui parcial, serà un avenç. Però, vaja, que si ho podem fer millor, si a més de tenir moltes dades municipals agregades podem proposar, raonadament, un espai més coherent, més rodó, doncs millor.

Temas: