Històries de Casa Boada

Salvador Arimany Minguella (1931-2013) va ser un espluguí molt valent. Va venir a Tarragona en un moment on hi havia moltes bones pastisseries, i el 1946 va fer cap a Tarragona, on primerament treballà a la pastisseria Recasens i després a la Palau. Va posar en marxa la seva pròpia pastisseria i en va arribar a tenir quatre. La del carrer Portalet, Canyelles, l’actual Rovira i Virgili cantonada Ritort i Faus i la de la Rambla Nova, que molts tindreu encara en la memòria.

La pastisseria Arimany de la Rambla Nova, també va ser restaurant, cafeteria i càtering, anteriorment havia estat la pastisseria i cafeteria Torrens. L’amo de la Torrens va morir de forma sobtada, a un dels seus fills el vaig conèixer, però ja n’he perdut el rastre. El senyor Salvador Arimany la va reformar per complet, i això la va convertir en la pastisseria-cafeteria de referència a Tarragona.

En aquella època la gent sortia el diumenge per anar a missa i a passejar per la Rambla Nova i fer el vermut per a després, amb un bon braç de gitano, pastes o un tortell sota el braç anar a donar amb la família. Era curiós com els aprenents repartien les pastes, amb una gran safata de fusta on hi havia el nom de la pastisseria. Funcionaven més o menys com els actuals repartidors de pizzes a domicili, però anaven a peu, sense moto. Després alguns van començar a repartir amb bicicletes i tricicles. Al repartidor se li donava una bona propina.

La gent era molt amant de la pastisseria, i a Tarragona n’hi devia haver una quinzena: Recasens-Ventosa (carrer August/Sant Agustí), Tuset (Rambla Nova), Pallàs (plaça dels Sedassos i que després va ser la pastisseria Miquel), Pascual (carrer Major), Mallorquina (Unió), Palau (del carrer Unió i que va arribar a ser la més antiga de Tarragona), Rabassó (Merceria), Conde (carrer de l’Hospital), Viver (Apodaca), Gèneve (Ramón y Cajal), March (actualment la Trill), entre d’altres.

Després en van obrir de noves, com la Trill, la Sanromà, que va tancar per jubilació, o la Velvet de l’avinguda Ramón y Cajal, on des del desembre del 2017 el Marc Garcia hi fa unes creacions d’alta pastisseria espectaculars. De l’Espluga de Francolí també en procedien la família de la pastisseria Rovira, parents dels Arimany. El Salvador i el Joan tenia un germà farmacèutic, que va ser alcalde de l’Espluga. Salvador i Joan eren els dos germans pastissers i l’altre germà, el David, era farmacèutic i alcalde de l’Espluga de Francolí.

Recordo que l’aparador de la Pastisseria Arimany de la Rambla Nova era molt ampli, la gent que sortia a passejar s’hi fixava. A la pastisseria Arimany s’hi feia quelcom més que pastissos, s’hi obrava art. També s’hi van formar persones que van entrar en el món de la pastisseria en una època on aquest ofici no s’ensenyava a les escoles. Recordo molt el senyor Dalmau de l’Argilaga, que era el pastisser de la pastisseria Pascual del carrer Major.

Era molt amic de mon pare, Salvador, i també eren cosins, tot i que no recordo el grau de parentiu. Quan jugava el Barça el senyor Dalmau pujava a casa a mirar el partit a la televisió amb mon pare. El senyor Dalmau molts cops feia el trajecte l’Argilaga-Tarragona en bicicleta. Suposo que també s’entenien bé, ja que eren veïns de poble, atès que l’Argilaga i Nulles tenen bon veïnatge.

La seva filla Eulàlia, que va ser mestra a Tarragona, va arreglar molt la casa de l’Argilaga. Tornant a la pastisseria Pascual dir que va tenir molta fama i qie molta gent anava expressament a la Part Alta per comprar-hi, com també passa amb la pastisseria Rabassó. Llàstima que d’aquelles pastes no en quedi ni rastre, ja que totes aquelles pastes que omplien els aparadors eren, com és lògic, comestibles.

Com a bon espluguí el senyor Arimany es va inspirar en les seves arrels, en les galetes de neula i els carquinyolis, i d’allí van sorgir les galetes Maginet, que es van convertir en tot un souvenir tarragoní. Per sort avui aquestes galetes es continuen fabricant a la Sirvent. Salvador Arimany era un enamorat de Tarragona, amic del senyor Josep Maria Tarrassa. Tots dos van contribuir a fer feliços bastanta gent amb les seves obres benèfiques. Els pastissers eren molt solidaris i no van ser poques les mones de Pasqua que anaven a parra de franc a centres benèfics.

El gremi pastisser va tenir un gran èxit a Tarragona, però d’alguna manera va ser interromput pels forns de pa que han anat posant cafeteries i convertint-se en bars. Cada dia és més difícil poder viure de l’ofici, i al seu torn als forns de pa els hi ha complicat la vida els supermercats, que venen pa a baix preu.

Hi van arribar a haver guerres com la del senyor Trullenque, que va començar a oferir el pa a un preu molt baix. Més enllà d’això, els metges no recomanen la pastisseria: farina, greixos, sucre... i som molts els qui tenim sobrepès.

El blac era una pasta que es feia amb el que sobrava a la pastisseria. Era una pasta que es venia als carretons davant de les portes dels cinemes i teatres. A la canalla li agradava el blac, tot i que tenia fama de no ser gaire bo perquè hi posaven el que sobrava, però de gust sí que era bo. Abans menjàvem això, cacauets o llaminadures, ara triomfen les crispetes.

Quan arribava alguna festa tradicional sempre hi havia pastes i pastissos especials, com el tortell de reis o les coques de Sant Joan. Sense oblidar els confits, tan típics dels batejos, ja que se’n repartien als convidats en bossetes i sobretot als pobles se’n tiraven juntament amb monedes de xocolata i d’altres llaminadures des dels balcons. Són tradicions que no s’haurien de perdre.

Les pastisseries sempre s’han espavilat i moltes han ofert càterings per poder servir els seus productes a festes i celebracions de tota mena. Recordo que quan era molt jove, al carrer Cronista Sessé hi havia un obrador que feia confitura amb la pel de les síndries. Jo coneixia els que hi treballaven i sovint hi anava a buscar la part interior de la síndria, ja que ells només volien la pell.

No recordo aquest obrador de confitura a quina pastisseria devia pertànyer, si és que era el cas. Són coses que vaig recordant mentre escric i que només ho recorda gent de la meva edat. De la pastisseria del carrer Portalet recordaré sempre l’olor de crema cremada que et transportava durant un petit instant al setè cel. A l’avinguda Rovira i Virgili també hi havia una pastisseria-cafeteria Arimany, on després hi va haver Banca Catalana.

La pastisseria de Rovira i Virgili va deixar de funcionar i el germà de Salvador Arimany, l’Enric Arimany i Minguella, hi va posar en marxa una galeria d’art, que en acabat es va traslladar al carrer d’August (a la part de darrere de l’Arimany) i després als baixos de l’edifici de l’Hotel Lauria. Fins aquí el meu record al Salvador Arimany i a algunes pastisseries, sobretot de quan era jove.