Personatges amb els peus grans i les cames llarguíssimes són el tret característic de Roser Oter, ceramista i artista baixpenedesenca. Després d’un temps madurant-t’ho, va decidir provar sort i presentar-se al Saló Internacional d’Art Contemporani de Marsella, on ha estat seleccionada entre artistes d’arreu del planeta.
Quan li pregunten com és que es va iniciar en el món de la ceràmica assegura que la pregunta és difícil, perquè no va començar volent ser-ho. «Fa uns 27 anys tenia una altra feina i això ho feia com un hobby. Hi ha un moment que em pesen molt les dues feines i és llavors quan decideixo provar de viure només d’això».
Va començar a assistir a alguns cursos de ceràmica i feia les seves primeres peces a la cuina del pis on vivia. Actualment, ja fa temps que té el taller i una sala d’exposició on recull mostres dels diferents treballs que porta a terme a la masia de Santa Oliva on viu.
Oter se sent molt identificada amb la seva escultura. Amb tot, aquesta ha anat evolucionant amb el temps, passant de fer peces ètniques i figures més grosses, als característics personatges de cames interminables de pasta de paper i porcellana. Les primeres provatures van consistir a situar-los en un espai i veure quin era l’efecte resultant. «Els col·locava asseguts al voltant d’una bola amb un fons negre i l’objectiu era descobrir quina sensació donaven».
Una de les particularitats que destaca de la seva obra és que treballa molt la part emotiva, centrant-se en els personatges com a col·lectiu, però sobretot com a individus. «Veig que tot això crea un llenguatge emocional a la persona que ho mira i a partir d’aquí decideixo idear una línia per presentar a concursos».
La col·lecció Ànima lectora consisteix en unes figures que gairebé sempre estan assegudes amb els peus molt grans i amb el cap molt petit. «Em pregunten molt el perquè de la seva forma i sempre responc el mateix», diu rient.
Oter combina la feina de les comandes per a particulars i entitats amb les exposicions i fires
Segons l’artista, els peus són grans perquè és una persona que està arrelada a terra i ha anat creixent i tenint experiències durant la seva vida. El cap és petit perquè avui en dia viu amb tanta informació, que només vol que li càpiga el just i necessari per ser feliç. «A la gent els convenç aquesta història rara, però al final no deixa de ser una qüestió d’estètica», afirma.
Defineix el seu estil com una escultura d’individus amb trets simples i colors molt purs. Oter comenta com sovint el públic li ha qüestionat si eren figures que representaven homes o dones, però segons el seu punt de vista les emocions o el fet de llegir, per exemple, no són coses que tinguin sexe. «El que faig al final és un tret, no penso en un home o una dona, penso en l’ésser essencial», afegeix.
Preparant el Saló Internacional
Cadascuna de les figures està feta de manera individual, sense cap motlle. Passa al mateix que amb les que prepara per a la 22a edició del Saló Internacional d’Art Contemporani de Marsella, que se celebrarà del 10 al 13 de març. És la primera vegada que hi participarà, ja que normalment només s’apunta a un parell de fires a l’any i són exclusivament de ceràmica. Aquest cop, conviurà en un espai interior amb artistes d’altres disciplines.
Oter ha estat seleccionada per exposar les seves peces. «Quan sol·licites participar has de presentar què és el que portaràs i cal que t’agafin en una selecció prèvia». Manifesta que està molt contenta però alhora nerviosa. Ha preparat especialment per a l’ocasió unes peces un pèl diferents, que formen part de l’última línia que està fent. Si fins ara la idea es basava en la individualitat de la figura, aquest cop se centra en la col·lectivitat.
La col·lecció s’anomena On ets? i són molts personatges, clavats en foradets i agrupats en una multitud de gent. «Depèn de com els col·loco evoquen una cosa o una altra. Dins d’aquest context, l’espectador ha de decidir on es troba ell mateix». A menys d’un mes per marxar a Marsella, té una trentena de peces enllestides, però en presentarà només una dotzena. «Has de tenir molta cura del teu estant. No és com una fira de carrer on portes tot el que tens, la idea és que cada peça llueixi per si sola», recalca.
Anirà al saló en furgoneta i amb la seva parella. A diferència d’altres salons, al SIAC l’artista ha de ser-hi, explica. És un valor afegit pel públic, perquè veu a l’artista directament i no a un representant. Reconeix que la seva obra a França funciona molt bé perquè el públic és molt agraït. «A nivell cultural i artístic hi ha una educació molt diferent de la d’aquí i ho noto en la manera de mirar i de preguntar».
«Aquí la gent passa a les fires per donar un tomb, en canvi, qui va allà ho fa per la ceràmica. Aquí et poden dir que a les meves figures és difícil treure’ls-hi la pols i a França a ningú se li acudiria preguntar-t’ho, et pregunten de quin material estan fetes o què és el que vull representar». I afegeix: «Són preguntes que van més enllà, que veus que tenen un context d’un sentit més profund».
Les quatre potes d’una taula
Per preparar a fons les peces que portarà a Marsella, la Roser ha desconnectat de les xarxes socials durant gairebé un mes. A pesar d’això, reconeix que gràcies a elles i als punts de venda, s’ha donat a conèixer molt més. Amb tot, no vol centrar-se en les comandes tan llunyanes. «No hi vull entrar massa en el client internacional perquè al final és un volum de feina molt gran per a una sola persona. Fa molta il·lusió, però per ara no vull créixer, vull gaudir de la meva feina».
Una feina que descriu com a «versàtil». «Hi ha gent que només es dedica a fer classes, però la majoria fem diverses coses. És com una taula, que si només té una pota i aquella et falla, cau», assenyala Oter. Les quatre potes de la seva taula són els punts de venda, les comandes particulars, els encàrrecs d’entitats i ajuntaments i les fires.
Tot i que confessa que a les fires, exposicions o salons d’art és quan es dona a conèixer més a fora, manifesta: «És molt esgotador, però sempre donen sorpreses. Quan estic allà m’agrada molt el públic, per veure com interacciona o com respon», conclou.
Al capdavall, la seva obra sempre va molt lligada a la interacció amb l’espectador i a fer-lo partícip del resultat. Oter se situa sempre en una posició secundària, donant valor a què opina el seu públic. De fet, l’artista revela que, en un dels seus quadres, se situaria fora de la multitud, sent alguna de les figuretes que s’allunya i que defuig tímidament de ser el centre d’atenció.
