He vist l’alegria en la cara dels pescadors en tornar a port amb les xarxes plenes. He vist la preocupació de les remendadores quan de cop ha virat el llevant aixecant-se el temporal. He vist les llàgrimes caure en la cara curtida per la sal del patró quan ha hagut d’enfonsar la seva barca. He vist com absolutament totes les barques del moll han sortit a buscar un surfista perdut en una mestralada un mes de novembre de l’any 87 amb trist desenllaç. També els vaig veure sortir l’any 94 quan a un home se’l va emportar una maleïda riada en una data gravada a foc i aigua en la memòria cambrilenca.
He vist a pescadors de diferents barques lluitar units contra l’abús dels inspectors de pesca. Els he vist compartir peix amb gent necessitada. Els he vist retirar tones i tones d’escombraries del fons marí. Estic veient com s’estan morint lentament.
He vist a tots els homes de la mar anar a la vaga per protestar pel preu desmesurat del gasoil. He vist més de quaranta barques d’arrossegament, en queden onze. He vist de tantes que n’hi havia a algunes anclar al mig del port perquè no hi havia espai suficient al pantalà. He vist com Cambrils era un port pesquer de referència. Estic veient com cada any ens abandonen una mitja de tres barques, tres punyalades que es claven al cor del nostre poble.
He vist la subhasta del peix a l’estiu plena de gom a gom amb turistes més vermells que les nostres gambes fent fotografies. He vist a una barca treure un tauró pelegrí de més de vuit metres. He vist la devoció a la cara de la gent de mar en processó amb la verge del Carme. He vist les barques engalanades per a celebrar l’arribada de ses majestats els Reis Mags d’Orient. Estic veient com tot això s’acaba.
Que és molt bonic als nostres restaurants dir que servim peix de Cambrils acabat de pescar, però quan no quedi cap barca d’on direm que treiem el peix? Que ser capital gastronòmica va intrínsecament lligat a una provisió constant de producte de primera qualitat. Repeteixo la pregunta, qué direm quan no quedi cap barca? Que potser la gent per menjar peix de l’Ametlla se’n van allà a reservar taula. Senyors, que la gent no es tonta!
Que els fills de pescadors no volen seguir amb el negoci. Que senten com els seus pares i avis s’han trencat el llom a canvi de poca cosa. Que els inspectors els tracten com a delinqüents assetjant-los per terra, mar i aire. Que veuen com els governs permeten la entrada massiva de producte forani perquè els hi surt més econòmic que no pas pagar les vedes i ajudes. Que són testimonis com a Espanya quasi el setanta per cent del peix que es consumeix ve de captures de fora, mentre que som un dels països exportadors més importants. Que han d’aguantar com el món de la pesca s’ha industrialitzat amb vaixells/factories. Que senyors! No protesten perquè no poden! Que si fan vaga i no surten a la mar no mengen!
Que a males sempre podem demanar pressupost i fer un port pesquer de ‘cartón piedra’ al estil mediterrània de Port Aventura. Que el club nàutic és molt atractiu i ens porta turistes d’un nivell adquisitiu molt alt amb iots de revista però que l’ànima del poble són les embarcacions que estan a l’altra banda del moll i que sembla que facin nosa.
Que s’ha acabat la comèdia, que agafem al brau per les banyes, que s’asseguin els que tallen el bacallà en una taula a escoltar i solucionar les demandes reals del sector, que si us plau posin punt i final a aquesta sangria.
Senyors! Que és el nostre passat, present i futur! I que ens posem dempeus davant d’aquesta noble professió i fem alguna cosa al respecte!
Francesc Torrente és periodista i gerent del Restaurant del mar
