La riudomenca Glòria Coll Domingo (1988) és música i poeta. Com a música, ha estudiat interpretació del violoncel a l’Esmuc, així com als conservatoris d’Utrecht i Amsterdam, on s’ha especialitzat en l’instrument barroc. Actualment, imparteix classes a l’Escola de Música de Riudoms. Pel que fa a la literatura, el 2013 es va publicar el seu primer llibre, Oda als objectes (Galerada), guardonat amb el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits. El 2015 va rebre el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el 2017 va publicar Retorn (Godall). Enguany ha guanyat el Premi Jocs Florals de Barcelona amb A través, obra publicada per La Breu Edicions. L’autora presentarà el llibre a l’Antic Ajuntament de Tarragona el pròxim 28 d’octubre, de la mà de Magí Sunyer. Abans, però, el 27 d’octubre, l’escriptora hi participa en una ruta literària on diversos autors del Camp de Tarragona compartiran alguns dels seus textos. Ambdues activitats s’emmarquen en la Tardor Literària.
Els Jocs Florals semblen d’un altre temps.
Suposo que recorden a Verdaguer, a Carner, a coses decimonòniques. Des del meu punt de vista, per una banda, hi ha el vessant històric i bonic que és entrar a formar part d’una tradició molt antiga i que té molta repercussió. Però per l’altra, avui en dia ja no són els mateixos que fa un segle, s’han de posar en el seu context. Mantenir tradicions sempre té una part interessant. No totes i, òbviament, es poden reformar. En aquest sentit, els Jocs Florals han evolucionat. Per sort, ara el jurat és més femení que masculí, i això també és destacable perquè és un premi que han guanyat molt poques dones.
«Seria bonic que cadascú es pogués apropar a les diferents formes de poesia que existeixen perquè és riquesa»
Quant a la poesia d’aquest guardó, ha de ser d’una determinada manera?
No ho voldria que ho fos i no crec que ho sigui. Perquè a més els últims anys l’han guanyat persones molt diverses. Per mi cada llibre és una exploració i tampoc no m’agradaria etiquetar-me. A més, la voluntat dels Jocs Florals és precisament trencar aquestes rutines que formen uns jurats que ja són heterogenis. Al final, un premi és un jurat. Si el compons amb veus que venen de diferents llocs, evidentment premiaran coses que a ells els hi semblaran interessants.
Quan jo era nena, la poesia havia de rimar. Ara ja no, oi?
No. La rima és un de tants recursos literaris que té la poesia. Durant una època se li va donar molta importància i a l’escola, malauradament es va quedar amb una certa estretor de mires. Espero que això vagi canviant perquè la poesia és un gènere literari, com ho és la novel·la o el teatre. La persona menys llegida pot dir deu tipus de novel·la molt diferent, l’una de l’altra. Doncs, amb la poesia això no passa. Però existeix i seria bonic que cadascú es pogués apropar a aquestes diferents formes de poesia que hi ha perquè és riquesa. Quina és la línia que separa gèneres? Per exemple, els cantautors o el Nobel de Bob Dylan. Al final es tracta de fer literatura, de fer art.
Si parlem d’art, vostè és poeta i també música.
Sí. De fet, vaig començar a tocar el violoncel com a afició a l’Escola de Música de Riudoms, vaig fer tot el grau professional al Conservatori de Vila-seca, per després marxar a l’Esmuc, però tenia ganes d’anar més lluny, per la qual cosa, al cap de dos anys vaig anar als Països Baixos, al Conservatori d’Utrecht. Va ser una època en què em vaig interessar molt per la música antiga i em vaig especialitzar en el violoncel barroc.
«Tinc passió per la música. Durant anys tota la meva formació ha estat en dedicació exclusiva. No es pot fer d’una altra manera»
Per què el barroc?
Hi va haver un Renaixement de la música antiga cap als anys seixanta, setanta i vuitanta del segle passat, una nova manera de mirar-la intentant anar a les fonts, un historicisme, que és intentar ser el màxim fidel a com es concebia la música perquè va arribar un punt del segle XX en què tot ho tocàvem igual. Bach es tocava igual que Schuman i no hi havia distincions. Llavors, hi ha hagut tot un corrent molt fort, especialment a Holanda, on s’ha fet molta investigació.
Què és el que canvia?
Quan comences a tocar música antiga amb instruments originals i amb uns criteris que s’acosten més a la partitura original, es gaudeix moltíssim més, tot té molt més sentit. És una manera d’apropar-se a tot el context històric que en tenia el compositor o compositora que ho va compondre. Crec que és una mirada oberta que el músic va guanyant, que és la de ser no només intèrpret, sinó algú conscient què allò que fa és treure d’un museu i posar en vida una peça de fa un temps.
Com encaixa aquí la poesia?
Van per camins diferents i alhora, es transvasen coses i s’alimenten, segurament, en molts sentits. Per una banda, hi ha la meva passió per la música i tota la meva formació, que durant anys ha estat en dedicació exclusiva. No hi ha altra manera de fer-ho. Aprendre a tocar un instrument de manera professional és molt sacrificat. Però al mateix temps, anava llegint i conreant la poesia, que és una cosa que he fet sempre, encara que en els inicis era més íntim. Aleshores, vaig guanyar el Premi Amadeu Oller el 2013 i vaig posar més energia fins al punt que aquests últims anys la meva energia està als dos llocs.
D’on va sorgir ‘A través’?
Volia que fos un llibre complex. Dues lectures van ser importants quant a voler fer el llibre tal com ha acabat sent, divers. El quadern daurat, de Doris Lessing, que parla d’una dona que intenta compartimentar la seva vida amb diferents diaris i finalment veu que no ho pot fer, que de vida n’hi ha una i és complexa i múltiple. I l’altre és el filòsof Gilles Deleuze, el qual a Mil mesetas convida a esforçar-nos, a fer les coses complexes.
‘A través’ té passat, desig i imatges oníriques. Com ho va embastar?
Fer poesia és, sobretot, tenir temps, ganes i espai per reflexionar. Ens fan reflexionar les coses que ens apassionen i ens inquieten i em sembla que els temes no els tries tu, sinó que et venen donats. Els meus temes, des del primer llibre, han estat la família, la memòria, el desig i la condició de la dona a la nostra societat. Són temes que em trasbalsen el meu dia a dia, dels quals en vull saber més, en llegeixo també, perquè hi ha moltes lectures que travessen el llibre i algunes d’elles les esmento. Pensava que era interessant fer un llibre múltiple, que exposés que les persones som moltes coses al mateix temps i que tenim molts caus diferents.
«Els meus temes, des del primer llibre, han estat la família, la memòria, el desig i la condició de la dona a la nostra societat»
I el títol?
A través és aquest intent de travessar moltes coses diferents, de banda a banda del llibre.
El desig femení es visibilitza una mica més?
Sens dubte. Soc jove i em fa l’efecte que he tingut un camí molt ben traçat comparat amb les generacions anteriors. En aquest sentit, tenim moltes més fórmules en l’art, en els mitjans, a tot arreu es veuen més maneres d’ensenyar el desig femení. I per a mi és important parlar-ne perquè, així i tot, la identitat també es forma a partir del desig. Per exemple, els poemes sobre La Vergonya, que n’hi ha dos, són una manera d’explicar com quan era petita hi havia encara unes qüestions molt lligades amb la culpabilitat, al desig com una cosa molt tancada. I com tot aquest camí ha hagut de treballar-se conscientment, perquè no ve donat gratuïtament, almenys encara no ha sigut així per a mi.
Més que culpabilitat, podem parlar de responsabilitat?
No sé si és el mateix. Vull dir, jo vinc d’un món encara molt tancat perquè soc de poble, d’una família pagesa i religiosa. Llavors, a la religió catòlica el sexe és culpa, per la qual cosa no es parlava, hi havia molts tabús. L’associació de la culpabilitat amb el sexe i amb el mateix cos, amb el desig, encara tenia a veure amb això i em sembla que és un llast que, malauradament, s’arrossegarà temps perquè forma part de la nostra cultura. És una cosa molt difícil d’eliminar. Per tant, hem de continuar parlant i, almenys a mi, em surt de parlar-ne.
