La festa com a trinxera: sàtira a plaça i el llegat de Dames i Vells de Reus

El Ball de Dames i Vells, com tants altres balls parlats del teatre popular català, és molt més que una expressió folklòrica; és una eina de transgressió social amb segles d’història, que manté viu l’esperit crític de la cultura d’arrel. Aquesta representació irreverent i satírica que omple els carrers de moltes viles i ciutats per festa major, no només fa riure, sinó que la seva funció és també incomodar, sacsejar i qüestionar. En un món on l’ordre social jeràrquic sembla immutable, el Ball de Dames i Vells és una escletxa que permet la dissonància.

L’argument és conegut i repetit, però es potser aquesta familiaritat i format senzill el que li permet navegar entre temàtiques barbulloses: diverses dones joves en parella amb homes vells discuteixen conflictes grotescs entre generacions i gèneres, tot ben farcit d’al·lusions sexuals, referències escatològiques i una autoritat normalment caricaturesca i inútil que intenta posar-hi ordre, i així, el ball esdevé una paròdia desacomplexada de les relacions humanes, les convencions socials i l’autoritat, ridiculitzada a consciència, sempre incapaç de frenar les disputes amb èxit. És, doncs, una sàtira que subverteix els rols i el poder establert, per mitjà de l’exageració i l’humor irreverent.L’èxit d’aquesta estructura rau en la seva capacitat d’actualització, que cada any es reinventa per retratar l’actualitat amb ull crític. El llenguatge popular, els gestos exagerats i l’humor barroer són la fórmula perfecta per canalitzar la ràbia i la denúncia des del carrer, tal com no fem d’altres maneres.

Geopolítica a plaça

Així doncs, aquest teatre de plaça no és aliè als grans conflictes del nostre temps. Al contrari, n’és portaveu desacomplexat. En les edicions recents, hem vist com les Dames i els Vells han posat nom a les injustícies globals: des de la crisi climàtica fins al genocidi del poble palestí. Aquest últim, especialment, ha aparegut com una ferida oberta en les intervencions més compromeses, amb versos que denuncien la complicitat internacional, el silenci còmplice i la inacció política. El ball, tot mantenint la seva estructura burlesca, esdevé altaveu per una cultura popular que no només entretingui, sinó que reivindiqui i planti cara.

Alhora, no tot és geopolítica. En el mateix escenari on es denuncia la barbàrie, també s’hi fa lloc per a la burla ben local com hem vist amb la reaparició del plim, com a emblema d’una memòria col·lectiva i d’una certa nostàlgia irònica, ens recorda que la festa també és lloc de reconstrucció i de celebració dels petits gestos d’identitat.

Però que ningú s’enganyi: sota la disfressa de la rialla, el Ball de Dames i Vells conté una càrrega política altíssima. Mentre les festes poden servir per reforçar l’ordre establert, aquests balls satírics trenquen la norma i capgiren les jerarquies. El carrer esdevé escenari de dissidència, i l’humor, arma de contestació. El que s’hi diu, entre rialles, no deixa indiferent. I potser aquesta és la seva força més gran: posar el dit a la nafra amb una rialla a mitges.

Per això, cal entendre el Ball de Dames i Vells com un espai de llibertat radical, de crítica popular i de resistència cultural. És aquí, entre la xerinola i la transgressió, on batega encara el cor viu d’una festa que no vol ser domesticada.