Les dones havien d’assistir a les celebracions litúrgiques amb el cap tapat amb la peça de seda o de randa. Si alguna vegada, per oblit o per improvisació, no tenien la mantellina, es posaven al cap un mocador de butxaca, alternativa que quedava molt grotesca. També hi havia la pauta que ubicava les dones als bancs de l’esquerra, i els homes als de la dreta. En algun poble encara he observat aquest patró, si bé molt diluït. El dia que la tieta em va dur a l’escola per primera vegada vaig entrar per una porta i vaig fugir esporuguit per una altra del darrere.
La padrina i la tieta, quan anaven a missa els diumenges, no oblidaven mai endur-se el missal i la mantellina
No havia vist mai una monja. Les monges de Santa Anna duien un vel enravenat que els embussava tot el cap. No havia d’esquitllar-se una criatura? La tieta em va tolerar el pànic, però al segon dia vaig repetir la jugada i ja no vaig tenir tanta indulgència. La tieta em va donar una surra al cul i em va retornar al col·legi. No estem tan allunyats en el temps d’aquests hàbits religiosos que ara critiquem en altres creences.
L’evolució cultural, sobretot en la lluita per la igualtat de la dona, fa caure normes l’únic objectiu de les quals és perpetuar el domini masclista. França va prohibir el vel a les escoles i des de llavors s’han multiplicat els col·legis islàmics privats. Voler vetar el vel per llei és incitar els instints xenòfobs per obtenir rèdits electorals. Les colles de noietes que veiem pel carrer amb el vel i uns pantalons moderns ben cenyits, són el símptoma que la polèmica peça musulmana té, a casa nostra, els dies comptats. Com la mantellina.
