Un article, en teoria, de futbol on no parlarem del Nàstic, aquest cabdell endimoniat que ningú és capaç de desenredar. O sí, però trepitjaríem tants ulls de poll que no paga la pena. En tot cas, només recordar als seus accionistes que un club és patrimoni emocional de la ciutat, mai propietat dels afortunats amb prou diners per comprar-lo i, segons com, segrestar-lo. Deixem-ho estar i entrem en matèria. Aquesta temporada a punt de cloure hauria de ser recordada per la història com el moment decisiu en què van caure les caretes i es va desvelar tot el muntatge. Tothom que en sàpiga, de vell futbol, sap argumentar sense rèplica que el Madrid suma ja 72 anys erigit en el primer club-estat del món. La representació futbolística d’un règim funest que havia de blanquejar, mai millor dit, la seva sinistra imatge que els temps van convertir en el gran ambaixador d’Espanya.
No hi ha millor manera a l’estat de sentir-se guanyador que apuntar-se al carro del Madrid amb tarannà propi, consistent en creure que l’objectiu justifica qualsevol mitjà, per brut, tèrbol o discutible que resulti. Fins i tot, negant les evidències o atemptant contra la lògica. Durant anys i panys, el Real és la sublimació de l’estat per aquells que volen creure’s el muntatge, passejant un palmarès que la resta d’humans aficionats a la pilota considera sota sospita, amb la perenne taca del joc brut i la manipulació dominant la lectura dels seus èxits. Ara, la diferència rau en el fet que ja no es tallen de res i ho fan a la brava. Repassin els últims marcadors d’allò que el màrqueting ara anomena ‘el clàssic’ i refresquin un bon grapat de jugades polèmiques, resoltes per sistema a favor del cantó que poden suposar. Ha fet fortuna la definició realitzada per Josep Lluís Núñez quan resumia la fatalitat dient que, al futbol espanyol, sempre sortia el 36, com si els partits fossin una ruleta de predestinació constant en favor del poder, que també es tracta d’això. Només cal veure la llotja del Bernabéu i els negocis que allà es couen, normalment consistent en buidar de mil maneres les arques de l’estat en benefici dels quatre espavilats que se’ls embutxaquen de manera privada.
Dies enrere, després de l’última confrontació a la Lliga que va decidir el campionat, algú va escriure que l’arbitratge del Barça-Madrid resultava un fidel reflex d’Espanya, traslladable a la política, la justícia, el periodisme o qualsevol altre sector. Per als convençuts que el futbol és una meravellosa metàfora de vida no cal que insisteixin. Ja sabem d’anys i panys que el Madrid és la fotografia perfecta, realista a més no poder, del que és aquesta pell de brau sense cap voluntat de correcció. La novetat del moment ens diu que ja no gasten ni un mínim d’energia per evitar que els hi calin les maniobres, els jocs de mans, aquesta manera ignominiosa de fer perquè el Madrid ha de guanyar i la resta és del tot prescindible. Si algú dissenteix d’aquesta curiosa mostra del que cert poder considera ordre natural a Espanya, ja s’hi pot posar fulles o exiliar, que això no canviarà mai de la vida. Encara més, ni pensa fer-ho ni es molestarà en dissimular.
I així van els jutges amb la seva mania de fer política arbitrària amb les seves instruccions i sentències. De la mateixa manera que no s’arronsen diaris i televisions a l’hora d’atiar l’odi i difondre versions ben allunyades de la realitat que només segueixen els interessos dels accionistes. O també val per a la política, amb la mediocritat d’aquests líders, siguin del color que siguin, sense cap mena de projecte comú, ni de motivació per millorar la vida dels seus compatriotes i evitar-los tràngols de tota mena. En tot cas, només segueixen la secular tendència de crear trinxeres, animadversions, malestars. Al final, si se’ls veu el llautó, n’hi ha prou amb proclamar que la culpa és dels catalans, tòpic que tapa qualsevol forat de manera miraculosa. Tot plegat, símptomes d’un estat fallit i corcat, però que consti que només parlem de futbol. O no.
