Quan un local és molt veterà vol dir que ha viscut èpoques diverses, amb clientela variada. Abans no hi havia tants bars. El Boada està a prop de la caserna i envoltat de clíniques. Venien pacients i familiars de tota la província, d’aquesta manera vaig conèixer moltes persones. En alguns casos acabaves fent-te’n amic. Recordo molt la família Bladé de Benissanet, que sempre em portava fruita, peix, puros dels batejos. Era un anar i venir de gent. Molts venien de lluny en dejú per poder fer un esmorzar suculent.
Les clíniques de la zona en aquella època eren la Monegal, Guasch, Creu Roja, Vidal Giné, Rosselló (després Aldecoa i avui MATT). La clínica Monegal és la més propera i s’ha anat ampliant, avui s’anomena Viamed Monegal. En mi la Monegal ja és un record, ja que abans coneixia tot el personal de manteniment, les senyores de la neteja (a qui anomenaven mecàniques, crec que perquè feien tasques mecàniques, però no n’estic segur), infermeres i metges. Eren una gran família. Els doctors aparcaven al carrer, on hi havia lloc de sobra, amb un cartellet on deia «Médico». Els pacients ja coneixien els cotxes i sabien si el doctor havia arribat. Avui tot ha canviat: més metges, més malalts, més tecnologia i menys estada a la clínica arran de les noves tècniques.
Gairebé davant de Casa Boada hi havia la clínica del Dr. Guasch (antiga av. de Colón, avui Rovira i Virgili), que era una clínica d’un format petit. Tinc presents els doctors Guasch, Torres i un tercer de qui no recordo el nom, i també la senyora Matilde, que era qui duia les regnes de la clínica, amb un aire així com d’anar per casa. També hi havia el senyor Antonio, que feia mil funcions. El Dr. Enric Guasch va ser president de la Diputació i molts dies venia amb el cotxe oficial, conduït pel senyor Santiago, que vivia a prop del bar.
La clínica del Dr. Vidal Giné també era una petita clínica amb aire familiar, amb aquells metges d’abans que sabien de tot. Aquesta clínica va haver de ser ampliada i la que hi havia a prop de casa, a l’antiga avinguda de Navarra (avui d’Estanislau Figueres) es va traslladar al carrer Monestir de Poblet. Tenia sucursal a Reus. Igual que la del doctor Guasch, ja és història. Però la nissaga ha continuat i avui el fill del fundador de la clínica és un eminent metge, a qui tinc la sort de conèixer: el Dr. Ramon Vidal Giné.
La clínica Rosselló també era una clínica petita i molt familiar, tenia la peculiaritat que hi havia una comunitat de monges que eren un encant. Després del Dr. Rosselló va venir el Dr. Aldecoa que va continuar amb èxit i bon fer. A la clínica, hi vaig estar de pacient i recordo que de tant en tant hi anava a visitar les monges. Era una passada el bé que les monges et tractaven. Actualment aquesta clínica s’ha transformat en la MATT, mantenint-se en la mateixa ubicació del carrer Pin i Soler.
L’Hospital de la Creu Roja del carrer Maria Cristina es va construir ja en un edifici gran. Era una clínica completa, amb ambulàncies pròpies i voluntaris. Durant un període de temps als baixos hi havia militars de la Creu Roja. Com a cosa curiosa recordo que allí hi havia el tapís de Joan Miró que avui és al Museu d’Art Modern del carrer Santa Anna, ja que la seva filla va patir un accident i Miró en agraïment va regalar aquesta obra. Amb el temps aquesta clínica es va convertir en la residència Les Alzines per a la tercera edat. Només queda el record i una petita placa al carrer que en fa memòria.
A l’actual avinguda d’Estanislau Figueres hi tenia consulta el Dr. Joan Mallafré Guasch, metge eminent. D’aquella zona jo només el recordo a ell com a consulta mèdica del barri. El Dr. Joan Mallafré crec que va visitar tota Tarragona. La ciutat li va dedicar un carrer per la seva fama i bondat. Fa poc va morir el seu fill, als vuitanta anys, el Dr. Santiago Mallafré Gimeno, un metge savi i amic que sempre t’escoltava i amb qui hi berenava un cop l’any a casa de la Carme Pereira. D’aquesta època també recordo el Dr. Francisco Esqué Rué, que visitava a la Monegal i sempre feia una escapada per anar a veure la meva mare que estava malalta, la qual cosa és d’agrair.
També vaig conèixer el doctor Aleu, que era un gran metge de la vella escola, de qui hauria d’haver guardat les receptes ja que feien gràcia. Per exemple: un noi va a la consulta del Dr. Miquel Aleu i li diu que està constipat. El metge li diu que faci el de la recepta i veurà que es constipa menys. El noi va a la farmàcia i li diuen que no tenen el de la recepta, va a una altra farmàcia i tampoc, i així diverses vegades fins que en una farmàcia li diuen que vagi a Casa Figueras, una botiga de roba. El metge li havia receptat una samarreta apelfada, unes samarretes gruixudes que abrigaven molt. Tenia un humor molt fi, va ser conseller municipal i fumava.
Avui hem parlat de metges d’una altra època. Metges que anunciaven els raigs X (ara dirien que no són bons), que feien treure les glàndules i recomanaven beure als nens quina amb noms de sant per fer-los venir la gana, la qual cosa ara no poden fer per l’alcohol. Abans estar gras era símbol de salut i les àvies prenien aigua del Carme amb una culleradeta de sucre. Era una altra època.
