Les dues dependentes ultimen els detalls a primera hora del matí. A l’aparador, darrere d’un vidre impol·lut, hi llueixen peces de roba de tota mena. Totes ben exposades, doblegades amb cura i amb el preu a la vista. El terra brilla sota una llum clara que convida a entrar a la botiga. Uns metres més avall de la porta, enfilant el carrer Sant Agustí, apareix Jordi Figueras: l’hereu de la nissaga Figueras.
A la mà hi duu una bossa de ‘Minimum’, la marca que «va nèixer per culpa d’un incendi». El nét d’en Toribio, fundador, ho narra amb tota naturalitat. «Corria l’any 65, amb Franco a punt de venir a la ciutat. De sobte, la tenda que el meu pare Alfredo havia obert al carrer Unió, va començar a cremar-se», explica. Tot i la bondat que expressa recordant aquella història, Jordi Figueras deixa entreveure que foren moments durs. «Vam haver de liquidar les quatre peces que quedaven i començar a vendre gènere gairebé a preu de cost», indica. Cada matí agafaven la furgoneta i portaven roba de Barcelona. Però el que va començar sent una estratègia per recuperar les pèrdues, es va convertir en el tret distintiu de la botiga. «La tienda más barata de Tarragona», deia un dels eslògans d’aquella època.
La del carrer Unió fou la segona botiga de la família Figueras. Es va obrir 20 anys després de la primera, situada al carrer Sant Agustí número set. «Recordo quedar-me adormit al taulell mentre els meus pares acabaven de fer les comandes», explica el Jordi.
De pares a fills
A la tenda s’hi va passar gran part de la seva infància i joventut. Abans de fer-se’n càrrec, però, el pare del Jordi va insistir perquè estudiés Batxillerat i Magisteri. En acabar, va començar el traspàs de poders. El fill de l’Alfredo i la Josefa havia de mantenir l’essència de la marca Figueras. «El nostre patrimoni són els clients. Ells vénen aquí perquè busquen un tracte personal, i nosaltres l’oferim», recalca Figueras.
Una de les anècdotes més sonades de la marca arriba quan, durant els setanta, la icona del tèxtil a Espanya, Amancio Ortega, arribà a la tenda com a proveïdor. «Va venir amb el seu representant. Penso que en aquell moment ja tenia al cap ampliar el seu negoci», explica el Jordi. Evidentment, en aquell moment encara no era una personalitat pública. «Ara me’n penedeixo de no haver-li demanat una fotografia», bromeja.
La carrera d’Amancio Ortega ha fet reflexionar a l’hereu dels Figueras. «Molts cops intento imaginar-me què hagués passat si nosaltres haguéssim fet quelcom semblant», reconeix. De fet, ell mateix va demanar-li al seu pare d’obrir botigues fora de Tarragona. Alfredo, però, no ho va permetre. «No tindràs temps per dedicar-t’hi», li deia.
Quasi noranta anys després d’obrir la primera botiga, la marca Figueras-Minimum segueix viva a la ciutat de Tarragona. Són els fills d’en Jordi els que se’n encarreguen que segueixi funcionant. El Gerard i el Jordi reivindiquen que «els comerços de proximitat són els que donen vida al centre de la ciutat». Ells han hagut de combatre, junt amb el seu pare, vers les grans superfícies i el monstre d’Internet.
Tot i això, el negoci segueix viu, encara que reconeixen que «o ens adaptem o morirem». Asseguren que l’adaptació passa per tenir presència a la xarxa, on admeten que «el pastís ja està repartit, però hi entrarem per oferir aquest servei als nostres clients».
Les dues dependentes ultimen els detalls a primera hora del matí. A l’aparador, darrere d’un vidre impol·lut, hi llueixen peces de roba de tota mena. Totes ben exposades, doblegades amb cura i amb el preu a la vista. El terra brilla sota una llum clara que convida a entrar a la botiga. Uns metres més avall de la porta, enfilant el carrer Sant Agustí, apareix Jordi Figueras: l’hereu de la nissaga Figueras.
A la mà hi duu una bossa de ‘Minimum’, la marca que «va nèixer per culpa d’un incendi». El nét d’en Toribio, fundador, ho narra amb tota naturalitat. «Corria l’any 65, amb Franco a punt de venir a la ciutat. De sobte, la tenda que el meu pare Alfredo havia obert al carrer Unió, va començar a cremar-se», explica. Tot i la bondat que expressa recordant aquella història, Jordi Figueras deixa entreveure que foren moments durs. «Vam haver de liquidar les quatre peces que quedaven i començar a vendre gènere gairebé a preu de cost», indica. Cada matí agafaven la furgoneta i portaven roba de Barcelona. Però el que va començar sent una estratègia per recuperar les pèrdues, es va convertir en el tret distintiu de la botiga. «La tienda más barata de Tarragona», deia un dels eslògans d’aquella època.
La del carrer Unió fou la segona botiga de la família Figueras. Es va obrir 20 anys després de la primera, situada al carrer Sant Agustí número set. «Recordo quedar-me adormit al taulell mentre els meus pares acabaven de fer les comandes», explica el Jordi.
De pares a fills
A la tenda s’hi va passar gran part de la seva infància i joventut. Abans de fer-se’n càrrec, però, el pare del Jordi va insistir perquè estudiés Batxillerat i Magisteri. En acabar, va començar el traspàs de poders. El fill de l’Alfredo i la Josefa havia de mantenir l’essència de la marca Figueras. «El nostre patrimoni són els clients. Ells vénen aquí perquè busquen un tracte personal, i nosaltres l’oferim», recalca Figueras.
Una de les anècdotes més sonades de la marca arriba quan, durant els setanta, la icona del tèxtil a Espanya, Amancio Ortega, arribà a la tenda com a proveïdor. «Va venir amb el seu representant. Penso que en aquell moment ja tenia al cap ampliar el seu negoci», explica el Jordi. Evidentment, en aquell moment encara no era una personalitat pública. «Ara me’n penedeixo de no haver-li demanat una fotografia», bromeja.
La carrera d’Amancio Ortega ha fet reflexionar a l’hereu dels Figueras. «Molts cops intento imaginar-me què hagués passat si nosaltres haguéssim fet quelcom semblant», reconeix. De fet, ell mateix va demanar-li al seu pare d’obrir botigues fora de Tarragona. Alfredo, però, no ho va permetre. «No tindràs temps per dedicar-t’hi», li deia.
Quasi noranta anys després d’obrir la primera botiga, la marca Figueras-Minimum segueix viva a la ciutat de Tarragona. Són els fills d’en Jordi els que se’n encarreguen que segueixi funcionant. El Gerard i el Jordi reivindiquen que «els comerços de proximitat són els que donen vida al centre de la ciutat». Ells han hagut de combatre, junt amb el seu pare, vers les grans superfícies i el monstre d’Internet.
Tot i això, el negoci segueix viu, encara que reconeixen que «o ens adaptem o morirem». Asseguren que l’adaptació passa per tenir presència a la xarxa, on admeten que «el pastís ja està repartit, però hi entrarem per oferir aquest servei als nostres clients».
