Tot s'hi val: de festival en festival

Aquí el més ‘tonto’ fa rellotges. No hi ha ciutat mínimament d’envergadura que no tingui el seu festival de música. Encara que siguin idees artificials, sense cap mena de contingut i a costa d’ensorrar el circuit de sales de concerts. Tot s’hi val per tenir el teu espai de promoció per a grups de masses. Les agències de promoció local hi han vist l’escletxa. Ara bé, aquesta tendència està arribant al límit de la saturació. Si és que no ha saturat per complet. La situació és tan exagerada que, en algun cap de setmana, arriben a coincidir tres festivals de gran capacitat d’atracció. Que hi ha persones que s’organitzen les vacacances en funció d’una ruta de festivals –l’anomenat turisme musical.

L’obsessió per tenir el millor cartell del país fa que l’Administració pagui catxets exagerats, a través de les quals les promotores es graten les butxaques. El resultat de tot això és que sovint s’acaben organitzant festivals desnaturalitzats, artificials i sense cap història per explicar. I quan no hi ha cap relat ni cap ànima al darrere, mala peça al teler. Festivals replicats, gairebé calcats, amb marques de begudes alcohòliques promocionant-se a dojo. Espais que t’endollen la música en vena, en dosis curtes i intenses, sense temps a pair-les. Quan s’acaba un concert, n’arrenca un altre. Que no tinguis temps a pensar. I si penses, que sigui poc. Ull que de tanta concentració, no acabi saltant tot pels aires.