Afganistan. Preguntes incòmodes

La gran pregunta sobre l’Afganistan la va plantejar Lailuma Sadid, periodista d’origen afganès del diari Brussels Morning, en una roda de premsa de l’OTAN el passat 17 d’agost. «Com és possible –deia entre llàgrimes– que els Estats Units i la Unió Europea, amb el més alt nivell de civilització al món, hagin acabat amb el feixisme, el nazisme i l’imperialisme [...], però no hagin estat capaços de derrotar un grup de talibans?».

El portaveu de l’OTAN se’n va sortir com va poder, i va repetir els mateixos arguments que el president dels Estats Units, Joe Biden. La ‘versió oficial’ és que l’OTAN havia format i finançat un Estat i un exèrcit afganès perquè es fes càrrec del seu propi país. Però no s’expliquen com el sistema polític i militar que havien construït durant vint anys s’havia desplomat en qüestió de dies.

Mònica Bernabé va escriure l’any 2012 un llibre que es titulava Afganistan, crònica d’una ficció. Ho deia amb coneixement de causa perquè va fer de periodista durant vuit anys a l’Afganistan. Després de la desfeta, recorda, en un article al diari Ara, que «ni s’havia instaurat una democràcia, ni les dones tenien drets, ni l’exèrcit afganès tenia capacitat per frenar l’avanç dels talibans, com ha quedat demostrat en els últims dies. No és que jo fos una visionària, sinó que vivint allà resultava evident que el país no s’aguantava per enlloc».

Com podem viure amb la càrrega moral d’haver abandonat les dones que durant vint anys van somiar en un futur d’igualtat?

La història, tristament, li ha donat tota la raó. Mònica Bernabé conclou el seu article afirmant que «als Estats Units els importa un rave la població de l’Afganistan. No els va importar a l’inici de la invasió ni els ha importat ara». I això que els drets de les dones van ser l’excusa que va fer acceptable la guerra de l’Afganistan a ulls de l’opinió pública. A diferència de la d’Iraq, que va provocar grans mobilitzacions arreu.

Com pot la civilització occidental, que es basa en la democràcia i el respecte als drets humans, conviure en el mateix planeta amb un règim que nega la condició de persones a les dones? Que, amb l’excusa de la religió, aplica un fanatisme i crueltat equiparable als exemples històrics que citava la periodista afganesa? Com podem suportar el patiment de les persones que es van creure les promeses de progrés social i polític que acompanyaven les tropes estrangeres? I que, precisament per això, ara estan amenaçades de mort. Com podem viure amb la càrrega moral d’haver abandonat les dones que durant vint anys van somiar en un futur d’igualtat i ara viuen amagades mentre temen la venjança dels talibans?

No és la primera vegada que Occident ha de fer front a aquest sentiment de culpa. Els valors europeus ja es van esmicolar quan França no va fer res per evitar el genocidi de Ruanda (1994); o quan els cascs blaus neerlandesos de Nacions Unides es van apartar a Srebrenica i van permetre la massacre de 8.000 bosnians a mans de paramilitars serbis (1995). De la mateixa manera, «el més alt nivell de civilització» naufraga cada dia a les nostres costes, amb la mort de persones (més de 1.200 enguany) que cerquen refugi a Europa. O quan són deportats, com passava fins ara amb els afganesos.

Aquesta mort quotidiana a les nostres costes corre el risc d’acabar difuminant-se en una amnèsia (i anestesia) col·lectiva. Com l’acceptació tàcita de tants règims que vulneren els drets humans, però que són socis preferents d’Occident a l’hora de fer negocis, començant per l’Aràbia Saudita. Ara estem commocionats pel que hem vist i llegit sobre la tragèdia dels i les afganeses. I d’aquí a un temps?

El fracàs a l’Afganistan ha posat en crisi el concepte de ‘guerra humanitària’ i la capacitat d’acceptar víctimes pròpies en el seu nom. Ha obert dubtes sobre el potencial dels Estats Units i els seus aliats a l’hora d’intentar implementar sistemes democràtics. Ara, després de la cura d’humilitat, potser hem de recuperar l’esperit de cooperació internacional que va posar fi a l’apartheid a Sud-àfrica. Són dos moments històrics i dos escenaris geopolítics que no tenen res a veure, però l’essència és la mateixa: un poder polític deshumanitza i oprimeix milions de persones. En el cas sud-africà, era la majoria negra. A l’Afganistan són les dones.

Occident ha de sumar complicitats entre el nombre més gran de països per recordar cada dia que el règim dels talibans és intolerable, que la població afganesa n’és la primera víctima i que, en cap cas, els líders polítics i les opinions públiques de les democràcies poden mirar cap a una altra banda i deixar sense resposta la pregunta de Lailuma Sadid.

* Periodista. Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.