En aquest món de mones que ens ha tocat viure, cada dia tens alguna novetat amb què quedar-te garratibat. Entre les últimes de portada, hi figura la situació a l’Iran. Una nova revolta contra el règim teocràtic ha agafat el sector mediàtic espanyol adormit, fins el punt de trigar unes quantes setmanes per adonar-se que vivíem una de les periòdiques crisis que ens acostuma a servir aquell país i la consegüent resposta popular, farta de repressió. Deu ser que diaris, ràdios i televisions només saben portar entre mans una patata calenta per moment i amb Trump, Netanyahu i altres sotragades se’ls hi ha girat massa feina en els darrers mesos. No calia ja ni la irrupció de Veneçuela per oblidar el genocidi a Palestina, tan protestat per les forces democràtiques fa quatre dies com escombrat ara, quan els palestins continuen patint tota mena de calamitats sense, pel que sembla, importi gaire als que tant importava.
Les dones sotmeses pels aiatol·làs no tenen la solidaritat que han gaudit els palestins
De moment, tampoc no hem vist cap ‘flotilla de la llibertat’ solcant els mars amb la Colau i companyia demagògica anant cap a territori islamista, disposats a cantar les quaranta als aiatol·làs i reclamar la llibertat que, evidentment, no gaudeixen les dones d’aquell país. Segons llegim, en els anteriors aldarulls de fa un parell d’anys es van produir més de vint mil detencions contra el moviment anomenat ‘Dona, vida i llibertat’, quan la crisi de torn va ser desencadenada per la mort de la jove Masha Amini, a qui tampoc ningú recorda avui, heroïna oblidada que va ser màrtir perdent la vida per la infàmia de portar el mocador mal posat. Es veu que els desastres passen ràpidament per davant de les nostres consciències. Tan ràpid com els oblidem després, però aquesta dinàmica de no considerar notícia destacada l’esclat de cada moment ens té realment corpresos. Portàvem setmanes de revoltes fins que el periodisme nostrat no va començar a fixar-se de nou en l’Iran.
I quan ho ha fet, s’ha adonat de manera tan superficial com acostumem en aquesta era digital, col·locant les inefables etiquetes de bons i dolents, amb els contertulians a gust de cada consumidor disposats a regalar-nos l’habitual col·lecció de tòpics, frases comunes i solucions de bomber amb què ens delecten a cada pregunta. Aquesta subespècie de comunicador és, cal reconèixer-ho, del tot fascinant. Troben remeis automàtics per a les situacions més complexes, enrevessades i de llarga trajectòria que poblen el planeta Terra. Hi ha qui mostra una capacitat d’oblit també extraordinària quan trau de passeig els hereus del Xa desposseït per Khomeini en la revolució del 79 com si realment parléssim d’una alternativa democràtica. Ja veus, els Pahlavis, una altra vegada en dansa, potser per a demostrar-nos que els sàtrapes tenen una fantàstica capacitat de supervivència, segurament derivada de tot el que van arribar a robar i corrompre els seus ancestres.
Pensar en el Xa com a solució demostra una amnèsia històrica gens democràtica
Parlem de l’Iran com si parléssim d’arreglar la trajectòria del Nàstic en un batre d’ulls. Com si tinguéssim la potestat d’erigir-nos en líders mundials amb dret a decisió plenipotenciària, gairebé tocats amb una vareta màgica d’origen diví que resol maldecaps seculars en el temps d’un sospir. A cada crisi, i sortim a un parell per setmana, només constatem la manca de lideratge, quan orfes estem d’humanitat i que volàtils, lleugers i frívols ens hem tornat en aquesta societat digital. Incapaços de resoldre, d’entendre, d’actuar i, fins i tot, d’informar-nos amb el rigor que tocaria. No queden ganes ni de cantar les excel·lències dels valors democràtics i emprar-los com a bandera de combat contra les injustícies sagnants.
Cap institució ni organisme és capaç d’afrontar les crisis. Només hi ha interessos, només ens movem per les batzegades de cada instant, per allò que es posa de moda quan ho decideixen els organitzadors de l’agenda diària per a consum de l’opinió pública. Del Nàstic, que és l’únic que tindria solució fàcil i ràpida, ja en parlarem un altre dia. En la resta de fronts, la complexitat ens supera i desborda.
Lo más leído
Lo último