Burocràcia i manca d’empatia amb la gent gran

Fa uns dies vaig tenir ocasió d’assistir a una jornada d’anàlisi sobre un dels principals problemes de la gent gran: la soledat; l’organitzava el Senior Lab de Reus, un laboratori social integrat per persones relacionades directament o indirecta amb aquest sector important de la nostra població. En un dels grups d’anàlisi es van poder verbalitzar alguns dels problemes amb què s’han d’enfrontar els grans, per exemple, com les administracions s’han convertit en organitzacions inaccessibles per aquest col·lectiu.

Dels casos explicats, dos em cridaren l’atenció. El primer ,la manca absoluta d’empatia que van experimentar dues persones d’edat; la primera, de més de 70 anys, va anar a comprar el Diari a la botiga del Roslena de la plaça de les Oques; durant dos minuts va deixar el cotxe en zona prohibida tot i que no molestava ningú. En sortir es va trobar amb una ex-companya de feina molt més gran que ella, que viu sola i aqui va oferir ajuda; mentre parlaven –i encara no havien passat cinc minuts– un policia motoritzat ja posava una multa al seu cotxe. En veure-ho, la més gran, alarmada, va corre a declar-se culpable d’haver entretingut l’altra i li va oferir al guàrdia pagar la multa en aquell moment; aquest ni les va mirar, va seguir escrivint, va posar el paper al vidre del vehicle i va tocar el dos sense dir ni ase ni bèstia. Uns dies més tard, la multada va rebre un paper on es deia que havia de pagar 200 euros; la meitat si ho feia ràpid. Va anar a un caixer automàtic i, desprès de fer cua no se’n va sortir; ningú de la fila la va ajudar, però va tenir sort, ja que una empleada del BBVA de l’oficina de la plaça de Prim, la va veure i va sortir de darrera la taula on era per assistir-la.

Vaig escoltar un altre cas d’una dona de quasi 80 anys agredida per la burocràcia administrativa. Esperava feia temps la resolució d’un prec arran d’una llicència demanada a l’Ajuntament; la resposta la rebre al cap d’uns mesos, però ni ella ni els seus parents aconseguiren entendre-la; tant és així que va haver d’anar a les oficines municipals a veure si algú li aclaria, però, ai las!, no havia demanat cita prèvia; però també va tenir sort , ja que una funcionària caritativa, amiga d’una amiga, la va orientar a realitzar el tràmit a un altre lloc. Pel que m’han dit la cosa continua.

Fa poc una empresa consultora va realitzar una anàlisi sobre un centenar de gestions habituals que els ciutadans realitzen amb les administracions i va descobrir que en un 78 per cent dels casos els textos no eren clars i que en un altre, el 85 per cent dels tràmits que calia fer no s’entenien. Fa poc, una catedràtica de la UB, Estrella Montolio, va impulsar un manifest que demanava un llenguatge clar de l’Administració quan es relacionava amb els ciutadans; la seva argumentació es basava en un principi que els buròcrates no respecten: el dret a entendre la informació que reben dels poders públics; demanava que la informació fos fàcil, clara, accessible i sobretot, adaptada a les limitacions que poguessin tenir els ciutadans ; també proposava que qualsevol tràmit es pogués fer de manera no digital.

He tingut ocasió de llegir alguna d’aquestes comunicacions burocràtiques; crec tenir cultura i coneixement suficients, però els confesso que la majoria no les he entès. Segons els experts, en la majoria d’aquests documents s’utilitza un llenguatge arcaic i molt tècnic i, a més, la informació que ofereixen no està adaptada a un nivell que pugui entendre el comú de la gent. I no cal dir-ho, totes estan mancades d’un to proper, amable i empàtic.

Els buròcrates només saben confegir textos basats en lleis, ordenances i reglaments que els ciutadans no entenen; a ells els sembla importar-los un rave que siguin intel·ligibles i els polítics que acaben posant la signatura als mateixos són còmplices d’aquesta aberració comunicativa. Les administracions necessiten una reforma però vostès coneixen algun govern o partit polític que en parli?: on hem anat a parar! Uns i altres van a la seva i els ciutadans, sobretot la gent gran, no tenen ningú que els empari; això si, el dia que facin 100 anys, si hi arriben, vindrà l’alcalde de torn a regalar-los un ram de flors i a fer-se una foto que publicarà a les xarxes socials; serà la prova inequívoca de com respecten i estimen la gent gran.