Avui s’escau la festivitat de Sant Bernadí (o Bernardí) de Siena, el frare franciscà fill de la Toscana considerat el més gran orador i predicador del segle XV europeu. Sant Bernardí a casa nostra se’l té per patró dels naipers, els fabricants dels jocs de cartes, un dels elements que no van ser considerats necessaris en el ‘kit d’emergència’ que la Unió Europea va recomanar tenir en cas d’extrem perill, des d’una guerra a una apagada general elèctrica i/o digital com la que vam viure no fa pas gaire.
Sant Bernardí, diuen que una vegada va venir a predicar a les nostres terres i que en ple sermó va anatematitzar els naips i els jugadors de cartes tot explicant els mals que duia caure en un vici d’aquestes característiques, tot demostrant com aquest joc era la perdició de moltes cases.
Un mestre naiper que se l’escoltava, al final de la prèdica li va objectar que si la gent se l’escoltava i abandonava el joc de cartes, ell, com a fabricant, se n’anava a la misèria. Li va demanar al sant que se’n compadís i Bernardí que, per damunt de tot, era una persona amb un cor immens li va assegurar que no li mancaria mai la protecció del Cel.
El sant li va ensenyar una icona que sempre duia al damunt on hi havia pintat el monograma: ‘IHS’ que vol dir ‘Iesus Hominum Salvator’ (Jesús, salvador dels homes) en un cercle blau (que representava la Humanitat) amb dotze raigs daurats que en sortien, com si fos un sol, i representant simbòlicament Crist il·luminant la humanitat.
Bernardí li va explicar que si posava un senyal com aquell a les cartes, no patiria misèria i les persones que hi juguessin no caurien en el vici de la ludopatia.
Dit i fet. Des d’aleshores, les cartes duien el Sol (en les del Tarot, amb els 22 trumfos, que és com eren conegudes allò que ara en diuen arcans majors) o bé en l’as d’oros, pintat com un sol amb les mateixes lletres.
I aquí és on volem arribar: molt probablement les cartes de jugar, la dels quatre colls clàssics (oros, copes, bastos i espases) com tot el joc sencer del Tarot, són un invent català. Resulta que allò que no s’explica mai és que el primer document, el més antic existent i trobat fins ara, del 1371 fa ús del mot ‘naip’ referit a les cartes de jugar.
Apareix al ‘Libre de Concordances de Rims apellat Diccionari’, més conegut també com a ‘Diccionari de Rims (Rimes)’ de Jaume March (fill) on apareix per primer cop el mot NAÏP, amb la força de la paraula a la lletra ‘i’.
És un llibre d’ús per als poetes, i apareix en el lloc on hi ha totes les paraules que acaben en ‘IP’: «macip, felip, garip, xorip, naïp, estip, dip». Aquest document demostra dues coses: primer que la paraula ‘naip’ és a dir, carta de jugar, en català antic, es pronunciava trencant la síl·laba: naïp, tot i que en els documents antics el veurem escrit nahib, o bé naÿp.
La segona cosa: si Jaume March, ciutadà honrat, oncle del famós poeta Ausiàs March, armat cavaller pel rei Pere III el Cerimoniós, fica el mot en un diccionari, vol dir que l’objecte designat per una paraula ha de ser prou conegut per tothom, pel cap baix, des de fa dues generacions; és a dir, els naips a casa nostra, podrien existir i ser reconeguts per la gent, molt abans del que diuen els historiadors, ben bé al voltant dels anys 1330 o 1340. Jaume March, a més, era tan destre en la guerra com en la poesia, cosa que avui sorprèn els nostres contemporanis. A més va ser jurat del Consell de Cent de Barcelona i diputat a les Corts Catalanes i, per si tot això fos poc, fou un dels encarregats, per ordre del rei Joan I, l’Aimador de Gentilesa, de crear els Jocs Florals a Catalunya seguint l’estil dels que es feien a Tolosa de Llenguadoc.
L’ofici de naiper va ser molt important a Catalunya. Fins i tot van a cercar un personatge famós a tot Europa perquè en sigui patró. Un ofici lamentablement perdut, com tantes i tantes altres coses que hem espatllat en aquest país nostre tan trasbalsat. Deixeu els jocs de cartes de l’ordinador i feu servir les de cartró. Aquestes no us fallaran mai.
