Carrers guarnits, façanes ben decorades, captacions a Instagram, pintura ràpida amb el desig que aquest Prades que va pintar Miró tingui tot un reguitzell de successors en l’intent de fixar allò que veiem en un instant, captar l’ambient, el color, el moviment, el paisatge...
La Festa de la Farigola, que aquest any ha arribat a la seva cinquantena edició, convoca visitants amb una decoració que es mantindrà fins aquest 1 de juny. Després de tota la feinada que canalitza des del mes d’octubre en bona manera l’associació de dones de Prades i un seguit de voluntaris, es desmuntarà i la Vila Vermella lluirà amb el seu esplendor característic. I fins a l’any vinent. Fins a la primavera vinent, perquè la festa celebra la florida de la farigola, que amb els 1.000 metres d’alçada de Prades sembla que arriba més tard que en cotes més baixes.
En el meu cas, que soc un amant de la farigola, de les infusions i de les sopes, dels seus colors i aromes, la cullo florida per Setmana Santa, perquè la creença és que collida entre Dijous i Divendres Sant aquella farigola no perdrà la flor durant la resta de l’any. I així vaig fent a casa.
A Prades, només arribar a la plaça, una tisana de farigola amb mel ja et situava, i la canalla amb el vestit de catalans, amb barretina, i amb gandalles i mitenes, segons el cas, repartint testos amb l’herba prodigiosa, et donava el millor record de la festa. Les seves propietats curatives: antisèptica, carminativa, antiespasmòdica, antiinflamatòria, entre moltes altres, ens obliguen a tenir-ne sempre al rebost. La seva llenyositat, els olis que deixa anar, el punt de fragància inconfusible, per a mi, són casa. L’aroma d’una tisana o d’una sopa de farigola són casa. I miro que les parets de casa s’aixequin amb aquests fonaments, on també hi ha l’oli i el vi. On també hi ha l’avellana i l’ametlla, on hi ha la garrofa. I on hi ha el porró que ara agafa nova reivindicació, des que les edicions de Vi Bop van publicant textos sobre el vi i la vida.
Salvador García-Arbós n’ha escrit un sobre la història del porró, i tornem a ser al cap del carrer pel que fa en allò que té a veure amb la transformació del nostre dia a dia. A casa teníem porrona, i no fallava a taula, amb el pa i l’aigua, amb l’oli i la sal. Penso en el porró i com des de Prades Josep Callau, el restaurador que tenia l’Hostal Rosamar a la Pineda i el restaurant El Racó d’en Manelic a Prades, també va ser un dels impulsors de la Festa dels Cavallers del Porró. S’hi instituïa com a Cavaller tots aquells bevedors que buscaven el cel mentre bevien a galet, mentre aixecaven el porró.
El mateix Callau és al darrere de la primera Festa de la Farigola, que servia per reunir els alcaldes de la Conca de Barberà i compartir problemes i neguits. D’aquell origen la festa ha anat canviant, i la farigola és present en façanes, racons, carrers i places, és arreu, com vaig constatar aquest diumenge passat amb el músic Joan Reig, ell que la va inaugurar i jo que la vaig clausurar.
I Margarida de Prades, la reina que havia de donar descendència a Martí l’Humà en segons núpcies, bevia en porró? Prenia sopes de farigola? Amb la commemoració dels 700 anys de la constitució per part del rei Jaume II, del Comtat de les Muntanyes de Prades, que tat bé ha estudiat l’historiador Eduard Juncosa Bonet, anem sabent més. Era la primera vegada que un monarca de la Corona de Catalunya i Aragó fundava un comtat nou per tal de lliurar-lo a un membre del seu llinatge: Ramon Berenguer que en aquell moment tenia 15 anys.
Segur que li hauria encantat, a més de col·leccionar cromos digitals com podem fer ara resseguint els pobles d’aquest comtat, passant per Prades, Siurana i Falset i una vintena de pobles de la zona, encara més. Els cromos, una fórmula lúdica per assentar coneixements de la història que ens han amagat.
El contrast entre la farigola i el joc d’empaitar la princesa Margarida mòbil en mà explica com evolucionem, com lliguem passat i futur.
