Disfressar de propaganda la informació

Els periodistes, sovint, considerem com a veritat el que algú constituït en autoritat diu, encara que sigui de forma anònima i sempre que no ens exposi a un plet. La veritat o l’exactitud de la declaració –que coincideixi amb els fets, que no els distorsioni, etcètera– és irrellevant, especialment si es tracta d’algú amb poder. Una famosa sentència del Tribunal Suprem espanyol diu que el contingut d’una nota de la Policia es considera verificat pel fet que ve… de la mateixa Policia. En fi. Si no disposem de prou evidència d’una raó o argument, els periodistes tenim excel·lents recursos lèxics per a incorporar-la igualment. El més famós és «un estudi diu que _______», malgrat que el fonament de la cosa sigui magre, o irregular la seva connexió amb la realitat. Una famosa dita professional diu «que la realitat no t'espatlli una bona notícia» (una altra versió més pietosa diu «un bon titular»). Hi ha periodistes a qui resulta foraster esbrinar –verificar, comprovar, etcètera– quina de les versions és la més acurada. Si expliquem què diuen «les dues bandes» —ja se sap, només n’hi ha dues— ja hem complert. Ara bé, si alguna «banda», o totes, planta una bola, esbiaixa les dades, ven moneda falsa, fa passar bou per bèstia grossa o disfressa la propaganda d’informació… no és problema nostre. Això passa amb el «Rànquing d’Infidelitat de l’Estiu» (Tarragona hi surt ben amunt), que publica una app per als que busquen aventures fora del matrimoni i que els mitjans publiquem malgrat que l’interès de qui l’ha fet no és la veritat, sinò la promoció de l’app. És una pena.