Joaquim Arenas ha estat un servidor públic cabdal, eminent. Pare i promotor del model d’immersió lingüística, Joaquim Arenas va exercir en primera línia, fent que les coses passessin, des de mitjans dels anys 1960, que comença a ensenyar català d’amagat als Escolapis de Mataró. Després, com a cap del Servei d’Ensenyament del Català, es va ocupar de la reconstrucció del sistema educatiu: lleial al projecte, exigent amb els objectius i pragmàtic en l’execució. La immersió no va ser mai només una idea pedagògica o una proclama política. Va ser una arquitectura complexa que calia desplegar a cada escola, en cada mestre, en cada barri. Arenas hi era explicant, convencent, resolent conflictes concrets i adaptant els principis generals a realitats sovint adverses. Allà on el model podia trontollar, ell hi posava criteri, experiència i la convicció serena que el català havia de ser la llengua comuna de cohesió social. No era un ideòleg abstracte. Era conscient que cada decisió quotidiana —una orientació a un claustre, una resposta a una família, una instrucció administrativa— podia reforçar o afeblir el sistema. Per això va defensar la immersió amb una fermesa que no excloïa el matís, però que no admetia renúncies. Quan el model s’ha qüestionat judicialment i política, i governants i mestres l’han malmès, ell no va callar. Va advertir, amb claredat i sense fer escarafalls, que aplicar sentències en què els tribunals es transvesteixen de Govern, de Parlament i de mestre trencaria l’equilibri aixecat amb tant d’esforç. La seva mort deixa Catalunya mancada d’un servidor públic essencial. Cert, el seu llegat —una escola que ha fet del català una eina de cohesió i d’oportunitat— ha estat degradat, però el seu exemple continua viu i lluminós. Imitable. I veient el panorama de la llengua catalana i com revifar els seus mestres i parlants, em passa pel cap manllevar el crit del Che Guevara: Dos, tres… molts Joaquim Arenas!
Lo más leído
