En un món acostumat a competir per la seva part del pastís, ha arribat l’hora de deixar de lluitar pels trossos i posar-nos a fer pastissos.
Hem crescut amb un model mental d’escassetat: la visió de pastís. Aquesta metàfora, aparentment inofensiva, amaga una estructura de pensament basada en la por de perdre. Ens fa creure que els recursos, les oportunitats i el reconeixement són finits. Que si un guanya, l’altre perd. Que compartir és cedir poder. Aquesta lògica està tan arrelada en la nostra educació i cultura laboral que gairebé ni la qüestionem.
Però aquest model ja no serveix. Genera competència destructiva, estancament i frustració. I sobretot, ens impedeix col·laborar en un món que ja no pot permetre’s pensar en clau de suma zero.
El que cal és un canvi de paradigma. Alcem la mirada i descobrim una alternativa potent: la visió de fàbrica. Una fàbrica que no és de producció industrial, sinó d’idees, de col·laboració, de creativitat compartida. En lloc de barallar-nos per un tros de pastís de llimona que ningú vol, entenem que tenim al nostre abast tots els ingredients per crear infinites receptes. Només ens cal canviar d’ulleres: passar de veure escassetat a veure potencial.
Aquí, el pastís ja no és l’única cosa que hi ha. El pastís es pot fer, refer, reinventar. Podem crear-ne de xocolata, maduixa, o del que vulguem. La fàbrica és una metàfora de l’abundància: un espai on els recursos es generen de forma col·laborativa, iterativa i creativa.
Aquesta representa una nova manera de repensar el valor: no com un recurs finit, sinó com una creació col·lectiva. On compartir no resta, sinó que multiplica. On el reconeixement no es disputa, sinó que es reparteix. On la creativitat no és patrimoni d’uns quants, sinó una força infinita quan es posa en comú.
No estem parlant de bones intencions, sinó de realisme pragmàtic. Les empreses més innovadores, els moviments socials més efectius i les comunitats més resilients funcionen sota aquest model: cooperació, no competició; abundància, no escassetat.
Aquesta visió no només és més optimista, és més realista. En el món d’avui els reptes són globals, complexos i interdependents. Pensar en clau de “pastís” és quedar-se curts. En canvi, la fàbrica aposta pel valor afegit, l’empoderament col·lectiu i la innovació sistèmica.
Adoptar aquesta nova mirada implica repensar-ho tot. Vol dir:
- Deixar enrere la immediatesa i apostar pel llarg termini: no tot ha de donar resultats ràpids, cal invertir en processos amb impacte sostingut.
- Cartografiar els actius —tangibles i intangibles— que poden generar noves oportunitats: coneixement, xarxes, confiança.
- Assumir la iteració com a part del camí: l’assaig-error no és un fracàs, sinó una etapa del procés creatiu.
- Col·laborar amb diversitat de veus i disciplines: la convergència d’idees i la varietat cognitiva són claus per innovar.
Adoptar una visió de fàbrica no és automàtic. Requereix desaprendre hàbits profunds i reconstruir les nostres pràctiques i creences. Aquest és el full de ruta que pot desbloquejar una nova manera de fer.
La gran pregunta és: estem preparats per fer aquest canvi? Podem abandonar el relat de la desconfiança, la competència cega i la por de perdre… i abraçar un nou relat basat en la col·laboració, la confiança i la creació compartida?
Aquest canvi de paradigma no és només filosòfic. És urgent. El món encara és ple de persones aferrades a la por de quedar-se sense pastís. Però, darrere d’aquest miratge, hi ha una fàbrica a punt per arrencar. Només cal començar.
Mentre seguim barallant-nos pels últims trossos d’un pastís fictici, tenim a l’abast tots els ingredients per cuinar-ne molts més. Cal veure’ls, mobilitzar-los i cuinar-los junts.
Quan deixem de competir per trossos i comencem a cuinar plegats, deixem de ser consumidors d’escassetat per esdevenir creadors d’abundància.
Així que la pregunta no és metafòrica. És pràctica. És radicalment política. Volem seguir repartint un pastís que no ens satisfà… o ens atrevim a construir junts una fàbrica on tothom hi pugui cuinar?
Lo más leído
Lo último