El valor d’una carta, avui que vivim en el món de la immediatesa del clic, no s’entén si no s’assaboreix lentament, mentre el temps s’escola i un cafè ens escalfa l’ànima i els pensaments. Les cartes han estat i són els eixos vertebradors de relacions interpersonals, si bé sovint ocupen un pla literari més aviat discret que, paradoxalment, en subratlla el valor col·lectiu.
La carta pot ser estudiada des del punt de vista comunicatiu, històric, literari, autobiogràfic i, també, cultural. A escala comunitària, la carta traça xarxes i reflecteix el clima intel·lectual d’una època; permet, a més a més, reconstruir una història literària viva, feta de diàlegs, de polèmiques, de complicitats i de ruptures. La carta, sens dubte, és un document que pot completar, corregir o confirmar, per la seva naturalesa d’escrit més immediat i espontani, la imatge que l’escriptor mateix es forja en escrits memorialístics.
És el cas de Narcís Oller. Era l’any 2014 quan, en el pròleg a les Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries d’Oller publicada per Cossetània Edicions, Enric Cassany demanava l’edició sistemàtica de l’epistolari ollerià per tal de poder comprendre el llegat autobiogràfic i memorialístic de l’autor; però encara avui, dotze anys després, continuem orfes d’aquesta vessant literària de l’escriptor vallenc. Fins ara, disposem només de correspondència parcialment editada en revistes i publicacions periòdiques especialitzades, amb una desfilada de corresponsals com José María de Pereda, Josep Yxart, Magí Morera i Galícia, Santiago Rusiñol i Isaac Pavlovsky.
Prenem aquest darrer. Isaac Pavlovsky és un escriptor, periodista i corresponsal rus que entrà en contacte amb el món literari i cultural peninsular a la dècada de 1880. El vincle amb Catalunya l’establí gràcies a l’amistat, entre d’altres, amb Narcís Oller, amb qui intercanvià al voltant de cent seixanta cartes (conservades a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i a la Bibliothèque Nationale de France). Des del 1885 fins al 1923, Narcís Oller i Isaac Pavlovsky mantingueren una amistat epistolar que els serví per establir una relació favorable a l’intercanvi, la difusió i la traducció literàries. Tot i ser conscient que l’empresa és complexa, cal posar de manifest la necessitat de tenir el conjunt del corpus ollerià publicat, inclosa l’edició de la correspondència (sortosament gaudim ja de quinze volums de la Biblioteca Narcís Oller de Cossetània Edicions). L’epistolari permet entendre el procés de creació, les circumstàncies vitals que envolten una obra i les relacions intel·lectuals que l’han influïda. Llegir les cartes d’un escriptor és, en certa manera, accedir a la ‘rebotiga’ de la seva literatura; fet que no només humanitza l’autor, sinó que també amplia i matisa la interpretació del seu llegat literari. A més, l’epistolari, des d’una posició més aviat marginal en el camp de la literatura, n’amplia la idea mateixa i ens obliga a pensar-la, la literatura, no només com a obra acabada, sinó com a procés, relació i experiència compartida.
En definitiva, l’epistolari és una memòria escrita que connecta l’individu amb la col·lectivitat. Ens ajuda a entendre millor els escriptors, però també a entendre’ns com a comunitat cultural, amb les veus, els silencis i les continuïtats al llarg del temps.
Lo más leído
Lo último