Qui controla la intel·ligència artificial?

Fa dos anys escrivia en aquestes pàgines sobre la intel·ligència artificial (IA) com una tecnologia emergent carregada de promeses, però també de riscos. En aquell moment, el debat oscil·lava entre l’entusiasme ingenu i el catastrofisme. Avui, la IA ja no és una hipòtesi de futur: forma part del nostre present quotidià.

En aquell article destacava el paper de la IA en la recerca científica i en l’obtenció, en temps rècord, d’una vacuna contra el coronavirus. Avui, veiem com aquesta mateixa tecnologia s’estén a camps molt més amplis: educació, comunicació, creació cultural o presa de decisions. La IA no només automatitza tasques manuals o repetitives, sinó també feines intel·lectuals i creatives que fins fa poc crèiem exclusivament humanes.

En el seu moment, l’enfrontament entre Kaspàrov i la computadora Deep Blue va servir per simbolitzar la capacitat de la màquina per superar l’ésser humà en un terreny concret. Avui, aquell episodi sembla gairebé ingenu. No perquè la màquina ‘pensi’, sinó perquè la seva capacitat de processar llenguatge, patrons i emocions aparents ha avançat a una velocitat que costa d’assimilar.

Les computadores operen mitjançant algoritmes: seqüències de regles precises que exploren totes les opcions possibles o les més prometedores fins a trobar una solució òptima. Els humans, en canvi, funcionem sobretot amb heurístiques: dreceres mentals, intuïcions i patrons apresos que ens permeten decidir amb informació incompleta i sota incertesa. Deep Blue no va ‘entendre’ els escacs com Kaspàrov; simplement va calcular més jugades i més ràpid. Un algoritme és com un GPS que calcula totes les rutes possibles fins a trobar la més ràpida. Una heurística és preguntar a algú del barri quin camí convé evitar.

La IA pot crear continguts: textos, imatges o idees perquè es nodreix de tot el que la humanitat ha produït al llarg de la història. El què pot ser un problema és sí, per comoditat o rapidesa, deleguem la creativitat a les màquines —perquè els humans deixem de crear— i la producció cultural quedi majoritàriament en mans de la IA, aquesta acabarà alimentant-se de si mateixa, en un procés de retroalimentació que no porta a la innovació, sinó a l’empobriment cultural. Atès, no ho oblidem, que la creativitat humana és també una forma de pensar el món; renunciar-hi és renunciar a la nostra capacitat de donar sentit al que vivim.

Fa dos anys, més d’un miler d’experts i dirigents tecnològics alertaven dels riscos greus de la IA i reclamaven una moratòria. Aquella pausa no es va produir. Però els motius de preocupació es mantenen: sistemes opacs, concentració de poder tecnològic en poques empreses i una capacitat creixent d’influir en comportaments individuals i col·lectius sense control democràtic.

Pel que fa al mercat laboral, apuntava aleshores que, per primer cop, els avenços tecnològics podien destruir més feines de les que crearien. Avui cal matisar-ho. No hi ha hagut una desaparició massiva de llocs de treball, però sí una transformació accelerada que no tothom ha pogut seguir. Només fa uns dies, el Diari, publicava que l’FMI alertava que el ‘tsunami’ de la IA podria afectar el 60% dels llocs de treball. La qüestió central no és si hi haurà feina per a tothom, sinó com es repartiran els guanys de productivitat que genera aquesta nova tecnologia. Si aquests beneficis es concentren en poques mans, la desigualtat s’agreujarà.

Si, en canvi, es tradueixen en millors salaris, menys hores de treball o mecanismes de protecció social —com pot ser una renda bàsica —, la IA pot convertir-se en una aliada del progrés col·lectiu.

Un dels advertiments més inquietants, que esmentava a l’article, era el que feia l’historiador Yuval Noah Harari sobre la capacitat de la IA per manipular el llenguatge: el veritable sistema operatiu de la cultura humana. Dos anys després, aquesta advertència ressona amb força. La generació massiva de textos, imatges i relats versemblants pot convertir la desinformació en un fenomen estructural. Allò que avui coneixem com a fake news podria ser només un preludi d’una manipulació molt més sofisticada.

Tanmateix, com ja assenyalava aleshores, no ens hauríem de deixar portar pel pànic. Sense perdre de vista els riscos evidents, cal confiar que els humans tinguem prou intel·ligència —no artificial, sinó col·lectiva— per orientar aquesta eina cap al bé comú. La IA pot aportar enormes beneficis a la humanitat, però només si som capaços de fixar límits, establir regles i assumir responsabilitats.

Avui, la qüestió no és si la IA és bona o dolenta, sinó qui la controla, amb quins valors i amb quin objectiu. La tecnologia no decideix el futur: ho fan les societats que la despleguen. La intel·ligència artificial no ens substituirà com a humans. Però pot empobrir o enriquir la nostra vida col·lectiva. Encara hi som a temps d’escollir.