La bellesa salvarà el món, no la IA

Aclasse d’oratòria estem preparant un debat acadèmic. Per fer-ho més amè, he dividit els alumnes en quatre grups i els he donat dues premisses. La primera: Som més intel·ligents que els nostres pares a la nostra edat? La segona: Som més lliures que els nostres pares a la nostra edat? Les dues representen tot un repte pels adolescents, perquè definir conceptes com llibertat o posar-se d’acord en què vol dir ser més intel·ligent no està exempt de controvèrsia a la seva edat —i potser a totes—.

Un dels punts clau d’un bon debat és pensar l’estratègia, basada en tres arguments sòlids: han de mostrar, com a mínim, dues evidències per fonamentar la seva posició. En aquesta classe no s’admeten opinions, només proves.

Així és com hem arribat a la part gruixuda, la de buscar articles o dades que sostinguin allò que volen defensar. Els meus alumnes pensaven que “això de les evidències” seria bufar i fer ampolles des que tenen accés a ChatGPT. La sorpresa ha estat majúscula quan han constatat que no se’n podien refiar. Han suat tinta per contrastar cadascun dels enllaços que els proporcionava. Resulta que la intel·ligència artificial està preparadíssima en molts aspectes, però que també s’inventa una pila d’informació. Ah, nois, la tecnologia no és ni omniscient ni omnipotent!

Hem rigut una mica a costa de la situació, tan senzilla d’entrada i, de cop i volta, tan carregosa. Hem comentat el cas d’aquest advocat investigat pel Tribunal Superior de Justícia de Canàries per incloure jurisprudència inexistent en un recurs d’apel·lació. Se l’havia tret de la màniga la IA. Ara, aquest bon home està pendent de saber quina mesura disciplinària haurà d’acatar.

No és aquest el primer cas que afrontem al país: anteriorment, un advocat d’Alacant havia estat acusat del mateix. La IA ha vingut per a quedar-se, per a facilitar-nos la vida i la feina... però de vegades, també ens la complica.

Mentre treballaven amb els seus ordinadors, reflexionàvem a l’aula sobre el sentit del seu ús. La IA és una eina que agilita moltes gestions feixugues i ens permet accedir al coneixement de forma més unificada. Tanmateix, no donar per suposat que és infal·lible és potser un punt de partida bàsic, per no jugar-te-la amb qüestions tan serioses com una demanda, una querella o el treball final de grau. En última instància, si ets tu qui ho signes, bé t’hauràs d’assegurar que el que posa és cert, oi?

Deixant de banda l’aspecte pràctic, també hi ha altres vessants a tenir en compte. Per exemple, la creativitat. Lamento profundament que la irrupció de la intel·ligència artificial impliqui que els meus alumnes pensin menys i no inventin gaire. Amb tres mesos d’antelació, ja tots tenen —amb tota mena de detalls— un tema fantàstic pels Jocs Florals que celebrem a l’escola al voltant de Sant Jordi. Quina pena.

Tot i que la IA ens ajuda en el dia a dia, és una pèrdua que la fem servir per tasques i realitzacions on el factor humà és tan decisiu i enriquidor. Totes les manifestacions artístiques, posem per cas.

L’altre dia em van preguntar si encara escrivia els articles o els encarregava a la IA. Em va sorprendre la pregunta, perquè... per què ho hauria de fer? És com plantejar a algú que substituís un àpat per una píndola, cas que fossin equivalents a nivell nutricional i calòric. Qui, amb una mica de seny renunciaria a la carn d’olla, un entrecot, una pasta carbonara, una amanida de tomàquet... per una pastilla?

Hi ha actes que reclamen ser viscuts, travessats, gaudits. Pintar un retrat, inventar una recepta amb el que tens al frigorífic, crear una cançó per celebrar un aniversari... o una poesia. La qüestió no és si la IA ho pot fer, inclús si ho pot fer millor, sinó plantejar-te per què t’hauries de privar d’experimentar amb bellesa tenint-la a l’abast. “La bellesa salvarà el món”, va dir Dostoievski.

Aquells advocats no van ser ni curosos ni professionals, és clar. Però puc comprendre —en una vida passada jo també vaig exercir el Dret— que es volguessin estalviar una part prou pesada de confegir un escrit jurídic. En aquest punt de desídia, però, m’agradaria saber si els advocats encausats són dels que la fan servir per a tot, oblidant què vol dir esforçar-se per allò que val de debò la pena —i la vida—. Això sí que seria un fet lamentable. Tant de bo els nostres adolescents no ho facin.