Llistes i com interpretar-les

Una de les informacions que aquests darrers dies ha eixorivit més els tarragonins, ha estat la llista publicada al New York Times de les 52 ciutats del món més dignes de ser visitades (així és com ho han explicat alguns mitjans). La llista, encapçalada per Londres, col·loca la ciutat dels Escipions en el lloc 31, per davant de Madrid, que ocupa el 44. I, oh sorpresa!, ni Barcelona i molt menys Girona apareixen a la llista. Per al tarragonisme que habitualment s’ha sentit menystingut per les tribus del nord català, aquesta notícia els ha fornit una injecció d’orgull i entusiasme. A mi, si voleu que us sigui sincer, m’ha sorprès. Perquè, és clar, que a més de les esmentades no hi apareguin ciutats com Donostia, València o Còrdova, per exemple, em fa pujar una mica la mosca al nas. Ah, i és que, per no sortir-hi, no hi surten tampoc París, Roma, Florència, Venècia, Atenes, Frankfurt, Avinyó, Viena, Salzburg... Segueixo? Quina explicació té, això? Doncs molt senzilla: que sovint, de les notícies, llegim, o expliquem, allò que ens interessa. Per exemple, en aquest cas, hem oblidat d’afegir que aquestes ciutats i indrets destacats, ho són per a 2023. O sigui, el NYT llença un missatge als actius turístics, polítics, econòmics, culturals i d’oci de Tarragona que aquest any (no el 2022 ni el 2024), aquest precisament i no cap altre, som destinació recomanable. Entre línies podem llegir: posem-nos les piles perquè hem d’aprofitar aquesta ocasió. La sabrem aprofitar?

Val la pena seguir llegint la notícia del periòdic nordamericà. Per què Tarragona, enguany i no, per exemple, l’any mediterràniament olímpic, és destí recomanable? Diuen per exemple que Madrid ho és per la celebració de l’any Picasso amb motiu del cinquantenari de la seva mort. Picasso és un actiu internacional molt potent i a les autoritats de la capital més capital de totes les capitals no els importa que fos un menyspreable comunista si ara el poden fer servir com a atractiu turístic. Allò que destaca el New York Times del Madrid picassià és el Gernika, que Madrid va saber apropiar-se contra les candidatures de Málaga (ciutat nadiua de l’artista) Barcelona (seu del Museu Picasso) i la mateixa Gernika (la ciutat que va patir el bombardeig feixista origen del quadre).

I de Tarragona, què en destaca, el NYT? Els mitjans de comunicació locals ja han esmentat alguns dels elements, com ara el patrimoni romà. També esmenten la revitalització del port, els castells, l’atractiu d’indrets com la Rambla o el Serrallo. I, també, la gastronomia. Però tot seguit, cenyim-nos bé el cinturó, que venen corbes. El rotatiu novaiorquès també destaca «trens ràpids de baix cost i una creixent oferta artística contemporània». Ostres. I jo aquí sense assabentar-me’n!

Dels trens m’estimo més no parlar-ne. Pel que fa a l’oferta artística contemporània, que conec prou bé, no puc fer altra cosa que valorar l’esforç i entusiasme de moltíssima gent en tots els àmbits. Persones individuals, col·lectius, associacions... Fins i tot algunes iniciatives institucionals. Però... Sempre hi ha peròs d’algun tocacampanes, com ara jo, que ve a aigualir la festa. Fa pocs dies es van donar els premis Artiga 2022. Aquests premis, junt a la revista que els concedeix, són una de les lloables iniciatives a què abans em referia. Enguany, el premi a la trajectòria va recaure en Chantal Grande, la galerista i col·leccionista de fotografia i comissària d’exposicions que el 1982 va fundar la galeria Forvm, reconvertida després en Fundació Forvm, i que a més va ser durant 20 anys l’ànima de l’espai d’art Tinglado 2 del Moll de Costa, per on van passar artistes com Joan Fontcuberta, Peter Hugo, Chema Alvargonzález, Javier Vallhonrat, Manel Margalef, Tom Carr, Johannes Muggenthaler o Perejaume. Aquest espai va ser clausurat per voluntat política el 2008. I la Fundació ha hagut de plegar, també, per manca de suport institucional. Ara, la seva col·lecció fotogràfica, una de les més importants de l’estat, podria viatjar per establir-se en altres latituds. Reaccionarem?

Això que he dit només és un exemple, però em serveix per afirnar que qui va informar el New York Times de la situació de la creació a Tarragona potser no estava massa informat de l’art contemporani. Ni tampoc de la situació ferroviària.

Però no voldria acabar aquest article deixant mal gust de boca al lector. Davant la queixa habitual que ningú no ens fa cas, el fet que ens tinguin presents més enllà de l’Atlàntic és una bona notícia. I, a més, no es tracta d’un bolet. El New York Times ja va publicar el juny de 2011 un reportatge signat per Florence Fabricant, experta en gastronomia i vins, que, a més de les seves col·laboracions habituals en aquest mitjà, ha publicat una certa quantitat de llibres de cuina, alguns de dedicats als fogons europeus com els de Venècia o Florència. I d’això no en tenim cap dubte: a Tarragona i als seus voltants s’hi menja bé. I els vins del nostre entorn, com deien Sili Itàlic o Marcial, són dels millors de l’Imperi.