El meu avi Joaquim solia explicar que, en els seus temps, arribava el Divendres Sant i fins i tot els alts forns de Biscaia s’apagaven. Potser no fos exactament així al peu de la lletra, però la imatge que transmet aquella anècdota resulta d’una força simbòlica impressionant: què hi ha més essencial que la producció siderúrgica? I, malgrat tot, existia un moment, un dia assenyalat, en què tot s’aturava. Aquesta història em serveix per reflexionar sobre un altre tipus de ‘forn’ que avui no deixem d’alimentar: les xarxes socials i les constants notificacions digitals.
Vivim en una època en què la hiperconnectivitat s’ha convertit gairebé en una obligació laboral i, fins i tot, en un estil de vida. Ens mantenim encesos, com si ens fes por que, en aturar-nos, el món deixés de girar, una dependència mental que té una patologia associada: la nomofòbia, l’ansietat que ens provoca no estar a sobre del mòbil durant una petita estona. Qui no l’ha patit?
Com ens recorden els experts, és molt important tenir present que, sense un descans adequat, mantenir el forn roent de manera ininterrompuda té un cost molt elevat: estrès, fatiga i dificultat per compaginar la vida personal i la feina. Si en altres temps existia la possibilitat, encara que fos puntual, de refredar la producció, per què avui ens sembla impensable concedir-nos ni que sigui uns instants (uns dies, de fet) de desconnexió real i absoluta? Perquè si no és absoluta no serveix...
Més enllà de la nostàlgia, és evident que l’activitat industrial actual presenta reptes molt grans. Aturar un alt forn d’aquest estil és un procés complicadíssim: no es pot apagar i encendre com un interruptor. Requereix una seqüència tècnica molt delicada, amb temperatures elevadíssimes i un flux de combustible i matèries primeres que s’han de gestionar acuradament. Cada parada suposa no només una pèrdua de producció, sinó també un desgast dels materials, un consum extra d’energia i uns costos econòmics gegants. Per això era tan insòlit aturar-lo ni que fos un dia, i per això la imatge que descrivia el meu avi resulta tan impactant i il·lustrativa.
Una altra cosa són les persones, que justament necessitem aquestes aturades per garantir el nostre bon funcionament. Els missatges de feina fora d’horari, els correus que no s’aturen el cap de setmana o els grups de xat que fan saltar notificacions constantment ho impedeixen. Aquí ens cal el coratge de prémer el botó de pausa. És un acte de coherència amb la necessitat de cuidar la nostra salut mental i, de pas, una manera de garantir un rendiment millor i més sostingut a llarg termini. Com més temps ens mantenim a màxima exigència sense parar, més risc hi ha que la nostra ‘producció’ —la motivació, la claredat mental, la creativitat— decaigui.
Des del Sindicat de Treballadors defensem que la desconnexió digital no és un caprici, sinó un dret. Un entorn laboral sense descans real acaba perjudicant tothom: les persones que es cremen i les empreses que, a la llarga, veuen minvar la seva competitivitat. Si abans s’assumia que fer una pausa es podia justificar per raons religioses o culturals, avui la necessitat de frenar, encara que sigui de manera parcial, es fonamenta en el benestar psicològic i social.
Quan el meu avi evocava la imatge d’aturar aquells forns enormes, amb tot el que implicava, recordava que no hi ha res prou gran que no es pugui detenir si hi ha un bé superior en joc. I, en ple segle XXI, el bé superior passa per una salut laboral i personal dignes, per la preservació de la nostra energia i la qualitat del temps compartit amb qui ens envolta. Així, com en el passat es feia l’esforç col·lectiu de parar un dia sencer la maquinària, avui hem de ser capaços de triar moments, franges horàries i hàbits concrets que ens permetin tancar ‘el forn digital’ i respirar.
Tots guanyem si ens permetem reposar de tant en tant. Al capdavall, ni tan sols els alts forns, aquells que semblaven imprescindibles, estaven encesos sense fi. I això ens ha de fer pensar que, en la nostra vida frenètica actual, podem —i hem de— donar-nos l’oportunitat d’un respir, sense sentir que perdem ni un gram de competitivitat. Al contrari: el que guanyem en equilibri personal i familiar ho invertim en una societat més sana i en una feina de més qualitat. Perquè fins i tot allò que sembla més essencial mereix, de tant en tant, un descans.
