Un gran defensor de la llengua catalana

De família tradicionalista, és del Centre carlista del carrer de Cavallers. La revolta de 1936 trasbalsà la vida del jove. Lluís ja té fermes inquietuds intel·lectuals; fa assaigs, poesia i articles de qualitat. Portà a terme una intensa campanya de la Lliga del bon mot a fi de bandejar paraules i expressions «lletges» que calia eliminar. Escriu al Tarragona, tenint un espai a dues columnes per col·laboracions juvenils,... als anys vint. El 1924 al mateix diari fa alguns assaigs titulats Poema d’amor. Els treballs que realitza són seguits pels lectors, formant part Icart de l’Associació d’Autors del Patronat Obrer i pel Dr. prevere Miquel Vilatimó, que presidí l’entitat del Fonent d’Estudis. Icart adoptà el pseudònim de Fiameta l’any 1928.

Aporta amb la seva ploma al Diario de Tarragona la pàgina Lletres l’any 1926, que dirigiren lletraferits tarragonins de l’època. Icart tenia un bon domini de la llengua, i per això es presentà a Generalitat obtenint el títol de professor oficial concedit per Pompeu Fabra. Dóna lliçons de català a Palestra a Ràdio Tarragona l’any 1935 i a altres espais amb temes atraients com Derivació de les paraules i Els constructors insolvents de mots. Escriu a la revista Catalunya el 1911 i dóna classes a l’Ateneu de Tarragona. És de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Col·labora a la revista quinzenal El temps, amb escrits literaris i d’assaig. Escriu història a Cossetànya que dirigia Boronat i Serra. Publicà articles fins a l’any 1936. També escriu a Destino, Postales de Tarragona, al monument a Jaume I a Salou, del castell de Pilat, de la Seu de Tarragona, d’interior de la Catedral, de la Rambla Nova, etc. publicades entre 1964 i 1965.

Tingué més d’un ensurt pel seu catalanisme i aprofita les ocasions que se li presenten. És brillant i entenedor. Va ser funcionari de l’Ajuntament durant 44 anys.