Una estona de cel sota l’atenta mirada de la patrona ‘Coia’

Com si no haguessin passat les hores des del migdia, quan la ciutadania havia deixat enrere la plaça del Santuari de Misericòrdia per anar a dinar, ben entrada la tarda la imatge tornava a ser la mateixa en aquest paratge: elements i balls giravoltaven i feien xalera a les portes del temple.

Un cop balls i elements es s'han acomiadat (ara sí, fins a Sant Pere i Corpus de l’any vinent), ha estat el torn dels Xiquets de Reus. Com una taca color avellana, es van concentrar davant del Santuari per començar a actuar. Els castellers van descarregar el 3de8, el 4de7 i el 7de7, mentre que van fer dos intents de 4de8. Tot plegat, a les portes de la Diada del Mercadal de dissabte vinent, una de les jornades més importants de la temporada i on els Xiquets esperen arribar amb construccions de 9, amb l’ajuda de la resta de reusencs i reusenques.

L’actuació castellera ha tingut lloc sota l’atenta mirada d’uns ulls molt especials. L’Àliga ha presidit la balconada d’honor a les portes del Santuari, a l’espera que arribés el seu moment. Un cop els Xiquets han descarregat els últims pilars, l’Àliga de Reus ha tardat ben poc a preparar-se per entrar a dins.

Avui ha estat un dia especial per a dos dels ‘aligueros’: l’Héctor Tarro ha fet l’entrada a l’interior del temple i el Gerard Llauradó ha estat el responsable d’interpretar el Ball Solemne Curt. Tots dos deixen la colla i han tingut aquest preuat honor. Abans d’entrar, rotllana amb la resta de companys i paraules emocionants.

De la mateixa manera que l’Àliga havia fixat els ulls en els castells, ara, mentre actuava, eren uns altres ulls els que es posaven sobre ella: els de la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia, al capdamunt del Santuari. També els de centenars de persones que han omplert l’interior del temple, alçant telèfons mòbils per immortalitzar el moment.

Tant l’entrada al Santuari com el Ball Solemne Curt no han deixat indiferent a ningú. Cada any els mateixos moviments, al ritme de la mateixa melodia i amb la mateixa precisió. Però mai fallen. I els més devots sempre volen ser-hi, com més a prop millor. L’Àliga té aquest encàrrec únic que fa que, durant gairebé tres minuts, la gent resti completament en silenci, admirant-la i, fins i tot, deixant escapar alguna llàgrima o sentint com la pell se’ls eriça. Mèrits de l’Àliga i dels balladors, però també de la Cobla Reus Jove, que interpreta la música de manera excepcional —i d’una manera que costa oblidar les notes fins al cap d'uns dies.

Així ho han fet, tant l’Héctor com el Gerard. Un any més, fent caure llàgrimes entre el públic, però especialment entre els seus companys portadors de l’Àliga, familiars i amics que han pogut tenir a prop.

En acabar, reverència a la Mare de Déu i esclat d’aplaudiments. No em puc imaginar l’allau d’emocions que els deu recórrer per dins en aquell moment. De fet, els ho he preguntat tot seguit: «És un moment en què hi penses moltes vegades. Però quan ja hi ets, només tens nostàlgia de tots els moments viscuts amb l’Àliga», ha explicat l’Héctor, mentre que el Gerard ha remarcat també un sentiment d’agraïment «per tot el que ens ha donat». «Ara toca continuar al peu del canó amb l’Àliga, però des d’una altra banda, amb la resta d’‘ex’, que també fan molta feina», ha afegit Navarro.

Just quan s'ha recupera el silenci dins del Santuari, han començat a sonar les primeres notes d’un altre dels moments més emotius de la tarda. I també una lletra que, durant dies, serà difícil de treure’s del cap: «Verge de Misericòrdia, mireu-nos amb ulls d’amor». Els goigs ja ho demanen: que la patrona de Reus ens protegeixi. Un moment màgic, en què qui ho vol, mentre canta, pot pregar a Misericòrdia allò que més desitja. Tot i estar completament envoltada de gent, aquells minuts sagrats i d’espiritualitat dins del Santuari, entre el ball i els goigs, s'han viscut, com diuen Els Pets, com una estona de cel.

També un moment màgic perquè deixava entreveure el que estava a punt d’arribar. Mentre la portalada del temple restava oberta perquè la gent que havia quedat fora també pogués veure i escoltar què passava a l’interior, ja es començava a intuir la llum de fora. La Baixada del Ball de Diables s’apropava al Santuari. Una confluència entre dos mons —el celestial i l’infern— que, evidentment, no és cap casualitat.