El foc de l'infern es rendeix a la Mare de Déu de Misericòrdia

La diada de Misericòrdia no s’entén sense la Baixada dels Diables al Santuari ni la carretillada que encén la plaça del temple de la patrona de Reus. És l’acte per excel·lència del Ball de Diables de Reus, que fa gala del seu model de participació individual, un dels últims vestigis del ball tradicional al Camp de Tarragona.

Després de la Baixada del Seguici Festiu al matí, i amb l’Àliga encara dins del Santuari, les primeres espurnes es van fer visibles al passeig, que es va convertir en un passadís de foc encapçalat pels més petits del Ball de Diables. En total, més d’un centenar de participants van enfilar el recorregut habitual de la plaça de la Pastoreta fins al Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia, on s’assoleix el clímax d’aquesta festivitat, ja mal anomenada ‘Festa Major Petita’.

Entre els participants, n’hi havia alguns que, tot i no ser reusencs, són gats vells d’aquesta celebració. «Fa quatre anys que hi participo, amb vestit propi. Ja he fet amics reusencs. Poder formar part d’un model tradicional és únic», apuntava al Diari Frederic Herrero, de la Llacuna. El seu vestit, que complia amb els requisits, estava inspirat en les indumentàries de finals del segle XIX al Baix Camp i al Penedès. «Participar d’aquest model i poder arribar a un santuari emblemàtic és un sentiment de satisfacció, orgull i respecte cap a la festa», afegia el seu company Joan Giró, de Granollers.

Civader i model de participació individual

El repic de tambors marcava el compàs d’un espetec constant de carretilles i d’una flamarada contínua d’espurnes. Un altre tret que fa únic el model reusenc és que cada diable carrega la seva pròpia pólvora amb el civader, element característic de la indumentària. El fet que siguin ells mateixos qui decideixen quan encenen la carretilla fa que, en certs moments, es dibuixi una línia de foc que travessa el passeig de cap a cap. A més, els vestits, per complir amb els criteris reusencs, han d’estar confeccionats amb tela blanca, brodada amb els colors vermell, verd i negre.

La Baixada simbolitza l’arribada dels diables fins al Santuari, on es contraposen a la Mare de Déu de Misericòrdia. És la representació del triomf del bé i de la llum sobre les forces de l’infern, i per això manté un to solemne. No és un correfoc i el públic no balla dins del foc. Tot i així, alguns valents s’hi han voler atrevir, vestits per a l’ocasió, però en veure la intensitat de les guspires van preferir apartar-se’n. Els més petits, de fet, eren els que més s’emocionaven entre el públic davant el pas uniforme i implacable dels Diables.

Des del públic, l’Enric i la Fina s’ho miraven embadalits: «Em molesten els petards, però avui faig l’excepció. Només per tradició ja venim; de joves ho fèiem amb els pares i és un moment molt especial com a reusenc».

Participar d’aquest model i poder arribar a un santuari emblemàtic és un sentiment de satisfacció, orgull i respecte cap a la festa

La flamarada vermella que avançava pel passeig anunciava l’arribada dels diables a la plaça del Santuari, que van fer unes quantes enceses conjuntes molt vistoses. Davant la façana del temple de la patrona de Reus, l’encesa de la Víbria i el Drac va donar pas a la carretillada, amb l’esclat més intens de les forques carregades, i encesa de la façana del Santuari, enguany amb les enceses d’honor a càrrec dels Campaners de Reus, el Xixona i la Mulassa.

Abans, però, es va haver de fer el tancament de la plaça. El públic va trigar a retirar-se i això va endarrerir la carretillada final. Tot i així, la flamarada vermella de les carretilles va convertir la plaça en una caldera, demostrant que Misericòrdia batega amb foc. El punt final el va posar la mostra piromusical de Pirotècnia Igual, que va pintar el cel de llum i color en l’últim clam festiu de Misericòrdia.