«Quan era petita, la Cartoixa estava molt malament. Ara és una joia, però abans estava tot ensorrat». Ho explica al Diari l’Assumpció Porqueres, de 80 anys i filla d’Escaladei. Recorda com ha canviat («cap a bé, eh!») aquest monestir cartoixà. L’any 1990 la Generalitat es va convertir en la propietària del monument per evitar que continués degradant-se, un procés que es va iniciar amb l’abandonament de la Cartoixa després de la desamortització de 1835. Cinc anys més tard que l’administració catalana se’n fes càrrec, els prioratins començaven a veure com el monument tornava de mort a vida. L’Assumpció recorda emocionada un dels dies més importants de la recuperació: «La col·locació de la Mare de Déu a la Façana de Santa Maria va ser molt maca, vam fer una festa ben grossa. Fins i tot va venir expressament una parella de Mataró per veure-ho».
«Per nosaltres que vam néixer aquí i ens hi vam fer grans, era un lloc especial, ens l’apreciàvem molt. Però ens sabia greu i era una llàstima veure’l de la manera com estava: tot eren ruïnes, ruïnes, ruïnes. Tan gran, tan bonic, i tan abandonat. Ens feia molta pena. De les dues arcades que hi ha abans del portal, només n’hi havia una en peu, l’església estava ensorrada i hi entrava aigua, i en alguns llocs era impossible passar-hi».
«Al sagrari hi havia unes làpides de marbre negre amb el viacrucis picat a la pedra –era preciosa–, i la gent que la visitava, perquè sempre va venir gent fent turisme –tot i que menys que ara–, en prenia alguns trossos. Altres pedres de la Cartoixa que havien caigut, portals i portes, també les agafaven. Alguns pujaven amb furgoneta i les carregaven. D’un dia per l’altre desapareixien i per això es va anar ensorrant. La gent era molt espavilada».
L’hort monàstic
«Nosaltres hi anàvem perquè els nostres pares hi feien verdures als horts que hi havia al costat, abans de creuar la Façana de Santa Maria. Era tota una esplanada de terra que compartíem entre tres o quatre famílies que hi plantàvem de tot: tomaqueres, fesols, espinacs, enciam, patates. I quan s’havia de regar, obríem la séquia, que començava on hi ha les cel·les dels monjos, i aprofitàvem per rentar la roba. Aquell racó, on hi havia la bassa, era el meu preferit».
«Quan feia bon temps la mestra també ens deia que agaféssim el berenar i hi anàvem. Ens agradava molt beure aigua de la mina. Era un lloc per anar a passar l’estona, quan acabàvem el col·legi».
«Un dels moments que més recordo de tots aquells anys és el dia que vam col·locar una creu al portal de Santa Maria. A l’espai on ara hi ha la figura de la Mare de Déu, molts anys no hi va haver res, la peça original estava a les Carmelites de Tarragona, que la van protegir. Llavors, un dia, el meu germà es va enfilar amb una escala, va picar i hi va clavar una creu. Però clar, va ser una creu que, amb el temps i la pluja, es va acabar fent malbé».
«Sempre teníem esperança que ho poguessin arreglar i recuperar, i la veritat és que ho han deixat molt bonic. Ara fa vuit anys que no hi puc anar a veure-la, però l’última vegada que la vaig visitar estava molt ben reformada. Estic molt contenta i emocionada, espero que els meus fills m’hi portin aviat».
