Dos anys de Guaita a Reus: així esquiva les turbulències i tasta l’oposició al carrer

La tradició política marca que els nous governs tenen 100 dies de gràcia. L’altra gran cita són els dos anys de mandat, moment en què s’aprofita per mirar pel retrovisor per saber què s’ha fet i albirar pels binocles per apuntar què manca per desenvolupar. En aquest punt, l’alcaldessa de Reus, Sandra Guaita, arriba al punt d’avituallament amb el pati prou endreçat, malgrat que ha hagut d’anar sortejant alguns bolets que han anat apareixent pel camí. El seu govern (PSC, ERC, Ara Reus) ha transitat pels primers 720 dies de mandat amb solvència institucional i res fa pensar que les peces se li descontrolin pels que venen, malgrat que alguna tensió –per l’efecte eleccions- segur que rebrotarà. A ERC, Noemí Llauradó ha jurat fins al moment lleialtat de portes enfora assumint un rol important però secundari a l’organigrama i paint que fa dos anys a la Raval de Robuster n’hi havia uns quants que tenien gola avall que l’alcaldia seria republicana.

Altra cosa és aquesta mena de duel subterrani que va aflorar en el moment en què la també presidenta de la Diputació va deixar anar que volia construir un nou auditori cultural a la ciutat. L’entorn de Guaita deia que no en sabia res d’aquell anunci pompós (a qui no li agradaria anunciar un equipament així?). Segons explicava Josep Cruset en aquest diari, la sensació era que al tripartit reusenc tothom hi vol fer la seva marca. En canvi, els municipalistes d’Ara Reus (Dani Rubio i Dolors Vázquez), els que van signar cuita corrents el pacte amb el PSC, tot i ser minoritaris, treuen suc de dues àrees que connecten amb les preocupacions contemporànies: el medi ambient i el binomi seguretat-convivència.

L’oposició a Guaita

L’oposició tampoc ha fet gaire xivarri, tot i que ara el galliner es comença a esvalotar perquè, qui més qui menys, ja pensa en les eleccions de 2027 i els partits comencen a fixar posició a la graella.

El soroll anirà a l’alça quan es juguen les garrofes. El cert és que Junts ha tornat a notar en pell pròpia el fred de l’oposició després de més d’una dècada d’alcalde Pellicer. S’ha notat l’absència forçada de Teresa Pallarès, que ara comença a recuperar protagosnime amb el dubte saber el paper que jugarà. Amb el grup municipal desubicat durant la primera part -5 regidors-, tenen dos anys per ressituar-se a la palestra i, fins al moment, l’aposta és trepitjar barris i jugar la carta de la inseguretat. La CUP tampoc està per grans alegries. Amb tan sols dos regidors, els cupaires tenen retallat el marge d’acció i s’esforcen per fer-se seves reivindicacions que maridin bé amb el seu espectre ideològic: els usuaris de la residència ICASS o les famílies de la pública. Tot i així, tenen espai per córrer en la mesura que són l’única força d’esquerres a l’oposició. A més, l’espai s’ha començat a configurar: Aleida López per Arnau Martí com a dos de Mònica Pàmies. A la bancada de la dreta, el panorama amenaça de desolació. Els dos regidors del PP tenen escassa incidència política ni mediàtica, mentre que els tres regidors de VOX han copiat els pitjors tic de l’esquerra: dividits i enfadats.