Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Anar al Cortijo, un desig complert

Històries de Casa Boada. Jo treballava al bar i els clients em deien: «Has d’anar al Cortijo». Però el meu horari no m’ho permetia. Desitjava conèixer aquest lloc i tastar les seves especialitats.

| Actualizado a 10 julio 2022 22:59
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Jo treballava al bar i els clients em deien: «Has d’anar al Cortijo». Però el meu horari no m’ho permetia. Desitjava conèixer aquest lloc i tastar les seves especialitats. Desitjava poder-hi anar algun dia, però jo vaig treballar des de jovenet i no vaig deixar de fer-ho fins als 77 anys, un dia quan anava a obrir, vaig tenir un dolor «tremendo», em vaig marejar i ja no vaig poder obrir més Casa Boada. La salut m’havia abandonat i, a sobre, després vaig agafar la covid. I entre l’UCI i l’hospital vaig estar 97 dies ingressat a Santa Tecla, i després 57 al Sociosanitari Llevant. Pràcticament, vaig veure el cel i la mort, en forma de túnel fosc amb una llum blanca al final on m’esperaven amics que havien mort fa poc. Gràcies a l’equip de Santa Tecla me’n vaig sortir. I, malgrat que continuo estant malament de l’esquena, el meu objectiu era anar al Cortijo.

El dia va ser un diumenge i em va acompanyar el periodista i amic Enric Garcia Jardí, la seva parella Clàudia Cortés, que és cellerista del Priorat, i el meu fill. Volia conèixer aquest lloc tan especial i va ser un premi per haver sortit viu de tot. N’hi va haver un altre de premi, però no me’l van donar, malgrat l’energia que hi va posar l’Ateneu de Tarragona i el plec de signatures de persones i entitats que van demanar a la Generalitat de Catalunya la medalla al Treball Francesc Macià. El Govern no em va donar la medalla, però vull agrair sobretot als senyors Jordi Freixa i Gerard-Felip Carné la seva feina. L’Ateneu de Tarragona, també sense demanar-los, em va nomenar soci d’honor.

Tornant al Cortijo comentar que els germans Luis Masegosa i Santos Masegosa són els qui porten el local des de 1978. Són personatges singulars de Tarragona i molt populars. Vam poder parlar una bona estona, sobretot del Port i de la seva gent. I també del senyor Hermenegild Borràs, un portuari molt peculiar que va resultar ser un conegut en comú. Ens van servir un bon pernil, amb pa amb tomaca i oli d’oliva, tripes amb el gust de sempre que van donar pas a un seguit de plats excel·lents. Després la sobretaula va ser llarga, amb cafè i xartrès, que abans es produïa molt a prop d’allí. Vam seguir parlant d’anècdotes del Port d’abans, d’antics costums com l’embotada, molt present als cellers de la Part Alta. Va ser quan els germans Masegosa em van mostrar un dels embuts que s’utilitzaven a les embotades. Espero poder-hi tornar aviat i seguir menjant i conversant. I estic content perquè la meva il·lusió es va complir.

El Cortijo és fàcil de trobar, està situat al carrer Rebolledo 27, a tocar del carrer del mar i de la plaça dels Carros, i els preus són aptes per a totes les butxaques. No us enganyo si us dic que xalo menjant, sobretot quan fas un d’aquells aperitius després dels quals ja ni dines. La Queveda ja no existeix, però recordo les seves tapes, i també les del Tòful i Les Tres Bessones, tots a la plaça del Fòrum, i tots sinònims de bons moments.

El barri del Port està trist, amb moltes persianes baixades. El petit comerç anima els carrers i els barris. Ja fa anys els petits comerciants van anar a protestar i la resposta va ser contundent: «Qui no pugui pagar que tanqui», ras i curt. Sense cap consol ni ànim pels comerciants. El petit comerç fa anys que pateix, i ara ho ha passat molt malament per la Covid, tirant endavant com han pogut. Tarragona no es mereixia tants petits comerços tancats.

Tornant al Cortijo, aquell dia ens van explicar que abans del Cortijo el local havia estat un prostíbul. Abans n’hi acostumava a haver prop del Port per captar els mariners. Molt a prop del Cortijo hi recordo Casa Sentís, un restaurant on se servia bon menjar. Va ser un referent, al barri del Port n’hi havia diversos, com Casa Quimet, al carrer d’Apodaca. El Cortijo és història viva, i ben valorat per la seva espineta amb cargolins, molt popular durant Santa Tecla. També organitzen activitats gastronòmiques fora del local.

L’hostaleria, com tot, canvia. Avui existeixen grans restaurants luxosos, amb Estrelles Michelin o Sols Repsol, no sempre accessibles a tothom pel preu. S’haurien de donar uns premis a la relació entre qualitat i preu. La gent humil també té paladar. Jo penso que és importat conservar i parlar dels locals més populars que ho fan bé i a més t’omplen el plat. Sigui on sigui, el millor és quan el personal és d’anar per casa, ja que això facilita el diàleg amb el client.

Recordo que un cop vaig anar a Barcelona i vaig voler provar. Em va semblar que els cambrers eren prepotents i que jutjaven per les joies i els vestits. Va venir el sommelier i només coneixia els vins que tenia a la carta. Hi vam anar dues persones, i sense saber el que demanaríem ja ens volia encolomar una ampolla de vi blanc i una de negre. De totes maneres jo normalment no demano vi. Quan un restaurant és estrellat procuro evitar-lo, ja que pagues més pel servei i les despeses relacionades amb el local. En molts no t’hauries de quedar sense pa o sense vi i t’hi quedes.

Comentarios
Multimedia Diari