Les peripècies d’un escriptor a l’Hospitalet de l’Infant durant la Guerra Civil

A Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) se’l recorda sobretot per Mecanoscrit del segon origen, una de les obres mestres de les lletres catalanes. 

Molt menys coneguda és, però, la seva traumàtica experiència com a soldat d’artilleria de l’Exèrcit Popular. Entre maig i agost de 1938, amb només vint anys, va viure tres mesos entre l’Hospitalet de Mar i a les muntanyes de Vandellòs, treballant com a mà d’obra a les fortificacions militars mentre prenia notes, observava el món i començava a aixecar els solament la seva obra literària.

Amb l’avenç de les tropes franquistes, el general Vicente Rojo havia dissenyat un ambiciós sistema defensiu de Catalunya a base de cinc línies fortificades. El coll de Balaguer, punt estratègic entre Tarragona i Castelló de l’actual Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, formava part de la línia L2 i concentrava una febril activitat de construcció de fortins, trinxeres i pistes militars. 

Manuel de Pedrolo hi és destinat el 8 de maig de 1938, assignat al 2n agrupament de Fortificacions 6° esquadra. l’Hospitalet que troba és mig evacuat, sacsejat per bombardeigs de l’aviació feixista que havien obligat la població a refugiar-se a les casetes de camp, però s’omple amb els 2.500 presoners nacionals del camp de concentració nacionals i els contingents de soldats republicans.

En cartes a la família, el jove soldat descriu amb ironia amarga les condicions de vida. Dorm en un corral del poble que a penes han pogut fer habitable. Hi ha dies que han de fer fins a 12 quilòmetres per a anar a comprar vi, ametlles i avellanes, que és l’únic que poden aconseguir per a menjar, però troba a la contemplació del mar una calma inesperada: «Un sedant per al meu esperit», escriu. Viu a l’aire lliure, llegeix Tolstoi i es banya a la mar sempre que pot.

Deu dies després arriba el primer trasllat. Una dotació de 1.500 homes és enviada al coll de Balaguer, a cinc o sis quilòmetres al sud de la vila, per obrir la carretera que baixava fins a la platja del Torn, La primera nit és memorable: els quatre companys dormen dins d’una cabana improvisada, arrupits els uns contra els altres, vestits i xops per l’aiguat que els ha caigut a l’hora del ranxo, que es repartia a la cuina de les covetes Ferrades. 

A partir del segon dia, en un corral de cabres que Pedrolo descriu amb cruesa, amb gran desnivell de terreny, i que situem al racó del Marfull. Jornades de deu hores, espardenyes desfetes, pluja que fa de dutxa improvisada i un vent «endiablat» que tot ho eixuga. No tenen aigua i es renten la cara com els gats. Un raig d’aigua de la cantimplora i passar-la pels ulls i el coll. Aquell jove que començava a escriure lamentava, sobretot, estar perdent «els millors anys de la vida».

El 4 de juny, un nou canvi: camins polsegosos porten els soldats fins a un altre campament a vint quilòmetres al sud. Allà treballen en la construcció de la carretera de Gavadà, per garantir el subministrament, per la muntanya, a les tropes del front de l’Ebre. 

L’entorn és més amable –ametllers, oliveres, vinyes– però l’horitzó no té mar. Pedrolo, però, aprofita la monotonia per refugiar-se en la lectura i l’escriptura. Els companys l’anomenen «el periodista» perquè sempre duu a sobre un llapis i el seu diari de guerra. Hi anota paisatges, anècdotes i descripcions del terreny. Escriu algun conte, una obreta de teatre i alguns versos que, segons assenyala l’estudiós Xavier Garcia a l’Epistolari, ha identificat com Nit de metralla o Somni en cofurna caoba.

Desafortunadament, aquell quadern el va perdre per mai més. Al campament es relacionen poc, només entre els seus soldats i la gent de la masia junt amb la qual estaven acampats, la de Genessies molt probablement. Viatgen de tant en tant a Tarragona per algun encàrrec, sempre usant el camió de subministrament que abastia les tropes al coll de Balaguer. Enmig d’aquesta etapa de feina dura i silenciosa, al mig de les muntanyes de Vandellòs arriba la notícia més colpidora: la mort del seu germà Ramon.

El 8 d’agost de 1938, després de tres mesos, el de Tàrrega és traslladat amb un grup de 150 soldats a l’estació de Reus i, finalment, a Barcelona on cercarà retrobar-se amb la seva enyorada família. Aquells mesos de guerra a l’Hospitalet de l’Infant i a les muntanyes de Vandellòs, oblidats pels fills del silenci, van ser la primera veritable escola literària de Manuel de Pedrolo. Allà, encisat per la cantarella del repic dels malls contra la barrina que trinxava la roca i el silenci de les nits de pluja, va començar a gestar-se la veu d’un dels grans narradors universals de la literatura catalana, un escriptor destinat a marcar generacions.