Quan l’error esdevé una font de desgràcia i de dolor
Antoni Pladevall, guanyador del Pin i Soler l’any 2005, presenta ara ‘La clau anglesa’, una novel·la on el passat torna per retre comptes

Quan l’error esdevé una font de desgràcia i de dolor
«Hi ha la vida que triem i la que no triem. La fatalitat és un incident sobrevingut i estem tots exposats. I per aquí gira la idea de la fragilitat, de la vulnerabilitat en el sentit que som febles i per tant som feribles, com l’Aquil·les. A vegades no podem o no sabem esquivar les mossegades que ens clava la vida. Després, per altra banda, hi ha l’error, que hauríem pogut evitar, però que sovint no en sabem més. L’error, que sempre pot ser una font de desgràcia i de dolor». Amb aquests dos vessants, fatalitat i error, juga l’escriptor Antoni Pladevall per dibuixar els seus dos principals personatges de La clau anglesa (Univers. Grup Enciclopèdia), la seva última novel·la. «Dos protagonistes solitaris i perdedors», antiherois marcats per un passat molt tèrbol que inexorablement tornarà per provocar conseqüències terribles per a tothom.
Antoni Pladevall (Taradell, 1961) situa La clau anglesa en un entorn rural, ambient que l’escriptor coneix prou bé. «Vaig viure 25 anys al camp i vaig fer totes les feines. Des de guardar vaques cada dia a ajudar els avis a l’hort», diu. Però lluny de quedar encaixonat en aquest escenari, l’autor defensa que les seves històries «poden interessar a tothom perquè faig un retrat de la condició humana», que en aquest cas ve de la mà de la Rosa de l’Albereda i el Tomàs de Bancells. «Ambdós tenen un tret en comú i és que tots dos acaben estimbant-se. L’una físicament, i l’altre, vitalment. Acaben malmenant la vida per una causa diferent». Entremig, una quarantena de personatges, que són els que transiten per aquest relat coral.
«Els dos protagonistes s’acaben estimbant, l’una, físicament i l’altre, vitalment»
L’escriptor, com a professor de grec i llatí, no pot deixar de plasmar a les seves pàgines el seu amor per les paraules. «Els que venim del vers, quan volem estirar la frase, volent o no, tenim un capteniment poètic i ens entretenim més en la llengua, de manera que gairebé també la convertim en una protagonista, fins al punt que la història pot quedar com a secundària», respon quan se li pregunta si escriu prosa poètica. «Intento -afegeix- aplicar el consell que donava Horaci, el gran líric romà, que deia que les obres les hem de deixar reposar i quan hi tornem des del desapassionament que ens proporciona la distància, polir, ell deia limare, és a dir, passar la llima. Limare o editar, perquè «l’artefacte sigui bell, una sensació plaent». Llengua i natura, un tàndem indissoluble, ja que, com assenyala, «el paisatge sempre m’ha interessat, en la línia del poeta romà Lucreci. Ell deia que dones i homes som natura, com els boscos, els rius o els ocells. Jo veig que a vegades ens mirem la natura com si fóssim fora d’ella, però és clar, els homes i les dones som una mica pretensiosos».
Fatalitat, error, culpa i perdó, amb una Rosa «de mirada esmolada, les ninetes com punxons, que branda un penis de brau eixugat contra el Jaume de Torn». I el Tomàs, un mecànic trist, «alacaigut i fugitiu d’un passat familiar», que no vol reconèixer de cap de les maneres.
Antoni Pladevall ha signat ressenyes de tema literari o historiogràfic a diverses revistes. Ha col·laborat amb articles d’opinió a diferents mitjans, ha escrit assajos i prosa poètica. Com a novel·lista ha publicat La lliça bruta, Massey Ferguson 35, Terres de lloguer (Premi Pin i Soler de Tarragona 2005 i Premi Amat-Piniella 2007) i La papallona negra.

L’escriptor Antoni Pladevall amb ‘La clau anglesa’.