Marta Buchaca: «Les dones som esclaves de la necessitat de romanticisme»

La protagonista de Sis mesos d'hivern afronta la seva separació en mig d'una pandèmia mundial amb moltes preguntes que no troben resposta i una barreja de sentiments sempre canviants. És el debut literari de Marta Buchaca, novel·la publicada per l'Editorial Navona. «És un regal d’una època que ha sigut molt dura. És part del que fem com a artistes, d'una situació dolenta, fer-ne una altra bonica, almenys aquesta era la intenció», diu l'autora. Dramaturga i guionista de cinema i televisió, Buchaca també ha publicat un recull de les seves obres a la tarragonina Arola Editors, a la col·lecció del Teatre Nacional de Catalunya.

Recomanaria separar-se a la seva protagonista?

Sí perquè és una cosa que li ve de nou. És a dir, li recomanaria separar-se perquè té la idea que la família perfecta és l’única manera vàlida de viure. Llavors, ni que sigui per fer el viatge de veure que es pot viure de moltes maneres i ser feliç de moltes maneres, encara que ens han ensenyat el contrari, sobretot a la meva generació. Jo soc filla del 79 i som una mica víctimes de Disney i de l’amor romàntic.

Fins i tot la seva mare, que està separada, li diu que aguanti pels seus fills.

De fet, per això hi ha tanta gent que no se separa. A mi em sembla molt dura una separació en un matrimoni que té fills petits perquè no et separes només del marit, et separes dels fills també, encara que no ho vulguis. Deixes de veure els teus fills la meitat del temps si fas custòdia compartida i penso que això és de les coses que més pateix la protagonista.

I a més a més, en pandèmia.

En plena pandèmia vaig començar a escriure en primera persona i sabia que allò no seria ni teatre ni guió. Hi havia una necessitat molt forta de reflectir la situació a nivell del marc, del confinament, de les franges horàries, de tot el que va passar.

Fa un recorregut per totes les emocions que comporta una separació, des de la ràbia a la impotència o el ressentiment...

Jo em vaig separar o sigui que sé perfectament el que és separar-se. Llavors, vaig posar una protagonista en un moment extrem, en pandèmia. Per exemple, és una exageració molt bèstia que el marit la deixi per zoom, directament. Jo me’n recordo quan era més joveneta que el pànic era que et deixessin per SMS.

El confinament va passar factura a moltes parelles.

Sí. La novel·la és producte d’una època en què molta gent es va separar i no només pel confinament. Tot això ens ha ensenyat que de cop i volta, d’un dia per l’altre, tot pot canviar. I molta gent s’ha preguntat si volia això realment per a la seva vida. Quan ens posen en punts tan extrems, hi ha coses que es belluguen. Al contrari, també hi ha moltes parelles que han sortit enfortides.

Una terapeuta pot salvar una parella?

Jo crec que sí. Jo confio molt en la teràpia, penso que és molt important. A mi m’agrada treballar-me i m’agrada estar amb gent treballada. Ella, al final, es posa a les seves mans i això passa en teràpies de parella, li donen la responsabilitat de salvar la relació a una desconeguda i és una cosa que a mi em resulta molt còmica. Perquè la teràpia és molt útil, però si fas la feina tu, no te la farà la terapeuta.

A 'Sis mesos d'hivern' es planteja la reflexió de si es busca parella per amor o per necessitat contra la soledat...

Sincerament, ho veig amb els meus alumnes de vint anys i crec que alguns tenen un concepte de l’amor ja diferent. A nosaltres sí que ens han encasellat amb aquesta cosa de buscar la família perfecta i a vegades hi ha parelles que estarien millor separades, però fa tanta por estar sol, que la gent no se separa. Amb això no vull dir que l’estat ideal sigui estar sola, al contrari, tant de bo estiguis en família i en parella, però penso que si no estàs bé sola no pots estar bé de cap de les maneres. Aquesta és la feina que ha de fer la protagonista, la d’oblidar-se de tot això i mirar d’estar bé ella i amb els seus fills.

En el fons ella no vol ser una superwoman.

El que m’interessa de la protagonista és que és polièdrica. És una tia supervalenta, superfeminista, superindependent, però en el fons tota l’estona vol un cavaller que la salvi i això li suposa un drama. Penso que ens passa molt. Les dones tenim aquesta tendència de voler el quadre perfecte. Som una mica esclaves d’aquesta necessitat de romanticisme. És el drama que al principi té la meva protagonista, la postaleta perfecta, la família, fills, tot meravellós. Per això la separació li ve de nou, amb un marit que no li parla i que no li explica exactament perquè ha trencat. L'he posat en una situació molt límit.

Després d’una vida junts, és impossible a l’últim moment parlar amb l’altre?

Ella tampoc no ho entenc. Hi ha moltes parelles que parlen molt, hi ha parelles que no i n'hi ha que de cop se separen i l’altre es converteix en una altra persona. Això és el que fa més por de tot, a vegades. Depèn. Però en aquest cas m’interessava tenir una tia sola enmig de la pandèmia, incompresa i sense interlocutor. Llavors, la novel·la és el viatge d’aquesta dona, absolutament perduda, buscant el seu centre. Tota la novel·la és la cerca d’aquesta conversa que no arriba mai i que vol que arribi.

Diria que, malgrat les tecnologies, ens falta comunicació?

Estem en un moment una mica perillós de perdre-la. Alhora també veig que hi ha més meditació que mai, que hi ha més ioga que mai, que hi ha més teràpies de trobar-se a un mateix que mai, sobretot entre la gent de la meva edat. Jo veig que totes treballem, que busquem, que intentem comprendre... Però a mi mateixa la dependència del mòbil que tenim, de les xarxes, em preocupa i crec que, com tot, si en fas un bon ús, està bé, però has de posar-hi límits. No pot ser que estiguem tot el dia enganxats al mòbil, no em sembla sa. Ens estem perdent moltes coses, jo la primera.

Com ha estat l'experiència de la primera novel·la?

Em fa molta il·lusió perquè soc dramaturga i guionista. De fet, ara al maig estrenem l'obra Rita al Villarroel. Per a mi és molt interessant perquè m’agrada fer coses noves, no avorrir-me i això és molt nou.

Quina diferència hi ha entre els gèneres en què treballa?

Quan fas guió, si pots posar imatge, no posis paraula. Llavors, jo tenia moltes ganes de fer una novel·la en primera persona on ella parlés tota l’estona. Perquè això és un recurs que no puc fer en guió. Pel que fa al teatre, m’agrada el de situació, en què passen coses i on la paraula també és l’últim recurs. Llavors, aquest explicar-se de la protagonista a Sis mesos d'hivern m’ha divertit molt.