Dones i agulles, quina relació tenien a Valls? Aquesta és la pregunta que es va fer la investigadora, Pilar Vives, i que va començar a investigar a partir del tancament d’una merceria de Valls, Ca la Mercè. «Valls tenia fama de tenir bons sastres, i bones modistes, i al darrere d’això hi havia dones que sabien cosir», diu la investigadora. I és que ara, després de fer unes 50 entrevistes, i passar hores intentant esbrinar què és allò que feien, ha publicat el llibre Les dones de l’agulla a Valls.
És el resultat de tot allò que ha anat investigant. El tancament de la merceria va provocar que volgués conèixer qui hi anava a comprar, què en feien, quins usos els hi donaven... I així va anar a parar a modistes i altres senyores que cosien. Vives reconeix que «després d’això em vaig posar a fer entrevistes a les dones que coneixia que havien cosit», i així és com es va endinsar en aquest món, molt desconegut per alguns.
«Hi havia coneixement de forma oral, però mai ningú ho havia posat per escrit, i això és allò que he volgut fer», comenta Pilar Vives, a més afegeix que «la confecció de roba movia molts diners».
Fer la investigació de tot això, no ha estat tasca fàcil, ja que han passat molts anys de tot això. Vives explica que ha pogut entrevistar a alguna de les dones que encara vivia, però que en diverses ocasions ha hagut de parlar amb la família.
Tot i això, es mostra molt satisfeta perquè «entre elles em passaven els contactes, i em facilitaven els noms per poder accedir-hi». Hi havia un denominador comú entre totes elles, i és que afirmaven que «havien après a les desfilades de moda de Ca Badia, un referent per Valls». En aquest aspecte, assegura que aquestes dones es movien molt, i sobretot aquelles persones que tenien clientela «important».
I és que comenta, que hi havia dones que havien realitzat vestimentes per a persones de la burgesia fins i tot de Barcelona. Per tant, la importància de l’agulla a Valls era bastant alta.
Tot i això, reconeix, que moltes coses es feien dins l’economia submergida. De fet, la investigadora diu que les nenes des de molt petites ja aprenien a cosir. Això feia que les noves generacions seguissin els patrons -mai millor dit- que havien començat les seves àvies, i mares.
Un aparador
Pilar Vives és conscient que les dones de la burgesia, fins al Franquisme, eren un aparador, per això «havien d’anar molt arreglades».
Entre elles duien a terme trobades, un lloc on anar d’etiqueta es tenia en compte, i les famílies d’industrials també les feien. Per tant, era molt important tenir modistes, i al darrere les cosidores que podien fer possible els tratges i els vestits desitjats. Això, afectava a totes les etapes de la vida, des de la infantesa, fins a la vellesa.
Es començava amb la confecció del bateig, i a partir d’aquí s’anava cap a la comunió, i la boda. De fet, fer un vestit de boda era un dels esdeveniments més importants per una modista. I s’acabava amb els vestits de dol, dels enterraments.
Es va presentar a l’Institut d’Estudis Vallencs, i comenta que va ser un gran homenatge espontani a totes aquestes dones. Afegeix que aquest ofici era contradictori perquè «les oprimia, i era discriminatori, però a la vegada les emancipava perquè els donava la possibilitat de treballar, crear».
