Care Santos torna al segle XIX, però aquest cop transporta al lector fins a la ciutat dels gratacels, amb un personatge real, l’Eugene Schieffelin, un home ric i extravagant. I ho fa amb El boig dels ocells, publicada en català per Columna Edicions i en castellà, per Destino.
Ha marxat a la Nova York del segle XIX.
El segle XIX és casa meva, aquí o allà. És un segle que he novel·lat molt, on em sento molt còmoda. Sempre tinc la sensació que és el moment en què va començar tot, és el moment en què vam començar a ser allò que som i si en algun lloc del món va començar és en aquesta Nova York. En realitat, és una ciutat que m’estimo molt, que vaig coneixent. No m’atreveixo encara a dir que la conec molt bé, tot i que hi vaig cada any des de fa un munt de temps. Va ser en un d’aquests viatges com vaig topar amb la història d’aquest home, que és un personatge real, Eugene Schieffelin, que em va sorprendre i meravellar.
Era el moment en què tot semblava possible. I ara?
Ara també. La tecnologia ha continuat avançant, però el nostre tarannà és molt diferent. En aquell moment ho vivien amb molta esperança, pensant que els hi canviaria la vida i que millorarien molt el món i era gent optimista. Per contra, la mirada que tenim ara sobre la tecnologia és més aviat pessimista.
Tants animals surten a les obres de Shakespeare?
54 espècies d’ocells. Alguns els va nomenar moltes vegades. Hi ha un llibre de l’ornitòleg anglès Edmund Harting, que jo crec que va inspirar molt aquests senyors meus, que es diu Els ocells de Shakespeare. És un tractat exhaustiu sobre com Shakespeare nomena a cada espècie on, de quina manera i quina relació hi tenia. Va fer un rànquing sobre quines eren les més nomenades.
Quines eren?
El corb guanya per golejada, els coloms...
I els estornells, que tot ho embruten?
Sí, és un ocell shakespearià. Els estornells els anomena en una línia d’un drama d’Enric IV i de passada. Llavors, tot aquest embolic el va causar una sola línia d’un drama de Shakespeare. Després els experts ja discuteixen si Shakespeare havia vist estornells o no, si en sabia o no, si era ornitòleg o no. Coses que es fan amb Shakespeare.
Aquest personatge, un home extravagant, tenia dos amors a la seva vida, la seva germana i la seva parella.
La dona és un personatge real, tot i que se sap molt poquet d’aquesta Catherine. Era discreta com ell, però una mica menys, perquè ella sí que és rastrejable pels diaris de l’època, ja que apareixia fent obres de caritat, en balls de beneficència de l’alta societat novaiorquesa. D’altra banda, la Martha, la seva germana, és un personatge imaginari, com tota la novel·la, que està tot barrejat.
Personatges reals i ficticis.
La periodista, la Nellie Bly és un personatge real, meravellós, així com la baronessa de Burdett-Coutts, molt pintoresca i molt documentada. És l’única dona que hi havia a la Societat Anglesa d’Aclimatació, entre lords i homes de l’aristocràcia. Hi ha molts retrats seus, era la dona més rica d’Anglaterra, després de la reina, va heretar una super fortuna del seu pare i va fer el que va voler tota la vida, fins al punt que quan va decidir casar-se després que la pretengués mitja Anglaterra ho va fer amb el seu secretari, 37 anys més jove que ella. Va causar tal escàndol que fins i tot la reina la va renyar en públic. Era un personatge tan fascinant que demanava a crits una novel·la o, almenys, participar en la meva.
Què destaca d’aquella Nova York?
Que no s’assembla gens a la que coneixem. Fins al punt que la imatge de la il·lustració de coberta és un gravat real al qual se li va haver d’afegir New York 1850 perquè si no, els editors van témer que ningú no identificaria la ciutat i és la part baixa de Manhattan. Era una Nova York caòtica, plena de gent, brutíssima, on el progrés feia més nosa que servei, tota plena de cultures de diferents procedències, una ciutat molt lletja.
Per això els ocells?
Jo crec que ell va tenir un somni, propi de la societat a la qual pertanyia perquè tot això ho feien amb la idea de millorar el món. Aquesta gent benestant va fundar la Societat Americana d’Aclimatació, inspirant-se en la de Londres, que ja estava una mica passada de voltes, però ells la van fundar quan tot començava a marcir-se amb la idea de millorar el seu entorn, el món i deixar-ne un millor a les generacions posteriors amb una total ignorància perquè això no es podia fer. És a dir, traslladar espècies d’un continent a l’altre no és convenient.
És el primer traficant d’animals de la història?
El primer no, però dels primers.
S’ha convertit en una ornitòloga?
No arribo a tant, però és que jo d’ocells no en sabia res quan vaig començar a escriure aquesta novel·la. Llavors, vaig anar a buscar el millor, que és el Jordi Sargatal. Va estar dos anys i mig atenent les meves preguntes, les normals, les estranyes i les estranyíssimes i rocambolesques, amb paciència d’ornitòleg.
Va visitar el Delta?
Sí. Acompanyada del Jordi Sargatal, tot un luxe. El lloc de Catalunya per veure ocells és el Delta, està clar i després els aiguamolls de l’Empordà. Sense ell aquesta novel·la hauria estat una altra cosa. He après moltíssim i m’he preguntat com és que jo no havia mirat mai els ocells, què mirava? Ara m’encanta ser capaç d’identificar algunes espècies que tinc al voltant.
